Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas

viernes, 27 de agosto de 2021

AL ARXIU GENERAL DE LA CORONA D'ARAGÓ

AL ARXIU GENERAL

DE LA CORONA D'ARAGÓ, LO JORN QUE FOU UBERT EN L'ANTlCH PALAU
DELS VIREYS DE BARCELONA
.

AL ARXIU GENERAL  DE LA CORONA D'ARAGÓ, LO JORN QUE FOU UBERT EN L'ANTlCH PALAU DELS VIREYS DE BARCELONA.

Desde que fuyts dels vilatjes

Els lleons espahordits,

Per deserts per boscatjes

Pasturan no mes de nits;


Desde que el cavall s'acosta

Al qui 'l vol cualcar sotmes,

Per monarca y no per hoste

Al home la terra ha pres.


Ab quin pler sentí 'l còr batre

El primer qui pels turons

L'aliga del cel va abatre

Ab son arch ò ab sos falcons!


AL ARCHIVO GENERAL

DE LA CORONA DE ARAGÓN, EL DÍA QUE FUE ABIERTO EN EL ANTIGUO

PALACIO DE LOS VIREYES BE BARCELONA.

Desde que huyendo de las villas los leones amedrentados, pacen no más que de noche por selvas y desiertos;

Desde que el caballo se acerca sumiso a quien pretende montarlo, ha reconocido la tierra al hombre, no ya por huésped, sino por su monarca.

¡De qué gozo sintió latir su corazón el primero que por los montes derribó al águila del cielo con su arco o can sus halcones!


De llavors ¡cuánta conquista

Lo geni al home ha fet fer,

Perque sia manco trista

La vida ara que primer!


No 'ls lleons ni les arpelles

Mos donan goig de cassar;

Dels nigulats les centelles

Obedients feym devallar.


Vergues de llamps qu'esfondravan

Castells, temples y palaus,

A una punta ara se clavan,

Y una cadena ´ls fa esclaus.


Daguerre ha fet presoneres,

Si un poch tenen d'aturay,

Les imatjes volanderes

Que passan per son miray.


Y ab tanta nova conquista

Que 'l geni al home ha fet fer,

¿No sabrem si es manco trista

La vida ara que primer?


Vell temps, qui volas y volas

Cada jorn mes avïat,

¿Entristexes o consolas,

Cuant mes va, l'humanitat?


Desde entonces ¡cuánta conquista ha facilitado al hombre su genio, para que sea menos triste, ahora que antes, la vida!

No tenemos ya gozo en cazar leones y milanos: de las nubes hacemos bajar obedientes las centellas.

Rayos que hundían castillos, templos palacios, vienen ahora a clavarse en una punta, y una cadena los hace esclavos.

Daguerre ha aprisionado, por poco que se detengan, las imágenes fugitivas que pasan por delante de su espejo.

Y con tanta nueva conquista que el genio ha facilitado al hombre, ¿no sabremos si es menos triste, ahora que antes, la vida?

Anciano tiempo, que vuelas y vuelas de cada día más aprisa, ¿es que a la humanidad la entristeces o la consuelas siempre más?


Calla, y girantmos s'esquena

Vola sempre mes seguit;

Per lligarli una cadena

Ningú hi ha 'I mon prou ardit.


Ab ses ales axamplades

L'espay inmens abrassant,

Ses vides totes passades

Empeny correns per devant.


L´esbart d'hores voladores,

Que cuant arriban j' han fuyt,

Aplega, com les cohidores (collidores)

De l'olivera lo fruyt.


Com a bous que 'l pastó ´arruxa,

Cuant sent bramulá 'l mestral,

Y el nigul qui calabruxa

Veu mes prop que la bobal;


Els anys, els setgles s'en mena

A amagá ' á l'eternitat,

Y de boyra dexa plena

La carrera del passat.


Y els qui son ingeni apuran

En tot art, ciencia y trebay,

Y els qui ´ls llamps del cel aturan,

¿Cuantre 'l temps podrán res may?


Él calla, y volviéndonos la espalda, vuela siempre más veloz; para atarle una cadena, nadie hay bastante osado en el mundo.

Con sus alas extendidas abarcando el espacio inmenso, todas las vidas pasadas las empuja en su curso por delante.

Recoge la bandada de horas aladas que cuando llegan huyeron ya, como las aceituneras el fruto del olivo.

A la manera que el pastor aguija sus bueyes cuando oye bramar el noroeste, y ve la nube que graniza más cerca que el establo;

Así se lleva los años y los siglos a esconder en la eternidad, y deja envueltas en niebla las huellas de lo pasado.

Y los que apuran su ingenio en toda ciencia, arte y trabajo, y los que detienen a los rayos celestes, ¿podrán jamás alguna cosa contra el tiempo?


Sí: que tots cuants se complauen

De conversar ab els morts,

Y glorias qu'en oblit cauen

Fer reviure en sos recorts,


L'han agafat per ses ales

Sens dexarli fuyta, no,

Y l'han pres dins estes sales

Com dins la gabia al lleó.


Com tant d'animal sauvatje

Els reys engabian viu,

Hora es que cada vilatje

Ferm lo temps dins son arxiu.


Hora es ja que cada pobble

Repleg y als arxius coman

Lo que ha tengut de mes nobble,

Lo que ha tengut de mes gran.


De cada gloria retrona

L'èco encara en est palau;

Lo corn de la guerra hi sona,

Y la gayta en jorns de pau.


Los mantells condals estesos

Cobren encara aquests murs;

Sos escuts penjats y arnesos

Relluen encara purs.


Sí, que todos cuantos se complacen en conversar con los muertos y hacer revivir en sus recuerdos las glorias que en olvido caen,

Le han cogido por las alas, sin dejarle escapatoria, no, y le han preso en estas salas como al león dentro la jaula.

Así como los reyes enjaulan vivo a tanto animal salvaje, hora es que cada lugar ate al tiempo dentro de su archivo.

Hora es ya de que cada pueblo recoja y encomiende a los archivos lo que ha tenido de más noble, lo que ha tenido de mas grande.

El eco de cada gloria retumba en este palacio todavía; suena en él el guerrero caracol (cuerno) y la gaita de los pacíficos días.

Los mantos condales extendidos tapizan todavía estos muros, todavía relumbran con pureza sus pendientes arneses y escudos.


Corones ja rovellades

Redolan per lo trispol;

De sas victories passades

Encare aquí escalfa 'l sol...


Oh! jò qui guart esperançes

De parlar d´una altre edat,

Y visch de les recordançes

Que han romás del temps passat;


Jo qui son vel de misteri

Penetrar intent ab l'uy,

Fosser en est cementeri,

¡Mirau si fas festa avuy!


Sols entrant aquí s'esbuca,

La Babel que 'm axecat,

Y el temps devant mí trabuca

Son rellotje del passat.


La fantasía va a lloure

De setgle en setgle correns;

Els morts que li plau fa moure,

Fins quE ´ls té devant presents.


A poch poch de sos sepulcres

S´axecan els reys finats,

Tornan pendre ´ls escuts pulcres,

Y altre pich arman combats.


Ruedan por el pavimento coronas ya enmohecidas; aún calienta aquí el sol de las victorias ganadas.

Oh! yo que guardo esperanzas de hablar de otra edad, y vivo de los recuerdos que del tiempo pasado quedan;

Yo que penetrar intento con los ojos su misterioso velo, yo sepulturero en este cementerio, mirad si es hoy mi fiesta.

Sólo al entrar aquí se desploma la Babel que hemos levantado, y el tiempo en mi presencia trabuca su reloj de arena.

Suelta va la fantasía corriendo de siglo en siglo: pone en movimiento los muertos que le place, hasta tenerlos ante sí presentes.

Poco a poco los reyes finados se levantan de sus sepulcros; vuelven a tomar sus hermosos escudos, y otra vez traban combates.


Baix d´un castell a una coma

Veig apilotarse gent;

Los estandarts de Mahoma

Volan estesos p'el vent.


Els catalans ses senyeres

Ab les barres d'Aragó,

Els castellans ses banderes

Ab les torres y el lleó,


Els catalans ses senyeres  Ab les barres d'Aragó,



Els castellans ses banderes  Ab les torres y el lleó,



Ses flámules els marquesos

Veig desplegar desde aquí,

S'oriflama los francesos,

Sos penons el sarrahí.


Com a calabrux, les fuyes

Rebotan de mil montants,

Pegant com demunt encruyes

Demunt elms, demunt turbants.


Debades ab ses galteres

La cara han volgut cubrir;

Jò ´ls conech en les maneres

De combatre y de ferir.


Sent els crit de les batalles,

Veig onades de soldats,

Cercantse ´l còr entre malles,

Ab sos ulls ensangrentats.


Al pie de un castillo, en una cañada, veo agruparse gente; vuelan tendidos al viento los estandartes de Mahoma.

Las enseñas catalanas con las barras de Aragón, las banderas castellanas con las torres y el león,

Las flámulas de los marqueses veo desde aquí ondear, el oriflama de los franceses, los pendones del sarraceno.

Como granizo rebotan las hojas de mil montantes, golpeando, como sobre yunques, sobre turbantes yermos.

En vano con sus viseras han querido cubrirse el rostro; yo los conozco a todos en las maneras de acometer y lidiar.

Percibo los gritos de las batallas, veo oleadas de soldados que al través de las mallas se buscan el corazón con ojos ensangrentados.

Uns a altres p'el coll s'agafan,

Y ab ses masses los capells

Del ferro mes doble esclafan,

Fent p'els ulls sortí els cervells.


Dòl fa veure tants cadavres;

De cavallers prous e honrats,

Els punys encare a sos sabres,

De sobinas allargats...


Y cuant la visió de guerra

Escarrufa massa el còr,

El torneig qui vé desterra

De mes entranyes la pòr.


Veig bornar ab riques vestes

Cavallers, duchs y barons,

Veig ses madònes xelestes
P´els cubertats escalons,


Que los guayten assegudes,

Plata y or vestint per drap;

Si ells ferint pegan caygudes,

Porugues giran lo cap.


Y entre 'ls homens de paratje

Sos combats y sos amors,

Un lay en l'antich llenguatje

Sent cantar als trovadors.


Unos a otros se asen por el cuello, y con sus mazas aplastan los cascos de hierro más doble (grueso), haciendo salir el cerebro por los ojos.

Duelo causa ver cadáveres tantos de caballeros de honra y pro, empuñando todavía sus espadas, tendidos boca arriba. (sobinas; supino)

Y cuando la visión guerrera da grima al corazón en demasía, el torneo que en pos viene destierra el miedo de mis entrañas.

Veo justar con ricas vestiduras caballeros, duques y barones, veo a las damas placenteras por las alfombradas graderías,

Que sentadas se asoman a mirarlos, vistiendo telas de plata y oro; cuando ellos acometiéndose dan caídas, ellas vuelven tímidas la cabeza.

Y mezclados con los hombres de paraje (nobles), con sus amores y combates, oigo a los trovadores cantar un lay en el antiguo idioma.




Axí dex ma fantasía

Que se cans de loquetjar,

Que sols cuant s'en assacía

A pler comens a estudiar.


Sols llavò, ab pas de formiga,

Vé la freda reflexió,

Y un fil ab altre fil lliga,

Cercant de tot la rahó.


Dins el plat de la balansa

D´un en un fa passá ´ls reys,

Y sens amor ni venjansa

Sos fets mesura y ses lleys...


Oh! la sanch del de Mallorca,

Rey Pere del punyalet,

Ni una eternitat la 't torca,

Si d'ella 'l còr no 'n tens net.


Lletjiré fulla per fulla

Els llibres d'aquell procés,

Qu'encare la sanch remulla

D'un rey, de tants cavallés:


Y si 't trob les mans sollades

De la sanch del teu cunyat,

De les gotes escampades

Lo front n'has de dur marcat.


Dejo así a mi fantasía que se canse de loquear, pues sólo cuando de hacerlo se harta, empiezo a estudiar con sosiego.

Sólo entonces viene con paso de hormiga la fría reflexión, y liga un hilo con otro hilo, investigando la razón de todo.

Dentro el plato de su balanza hace pasar los reyes uno por uno, y sin amor ni venganza, pesa sus hechos y sus leyes.

Oh! la sangre del de Mallorca, o rey Pedro el del punyalet, ni una eternidad te la limpia, si no tienes limpio de ella el corazón.

Hoja por hoja leeré los volúmenes de aquel proceso, mojado todavía con la sangre de un rey y de tantos caballeros.

Y si te encuentro con las manos manchadas en la sangre de tu cuñado, marcada has de traer la frente con las gotas que la salpicaron.


Los qui sceptre d´or tingueren

Per governar grans estats,

L'últim judici no esperan

Per romandre judicats.


Cuant dels set àngels la trompa

D´espant la terra aborron,

Cuant Deu la cadena rompa

Que son trono lliga al mon;


Cuant els xerafins s´esglayen,

Y tremolen els mes forts;

Cuant el sepulcres badayen

Amollant cada un sos morts;


Llavors cuant cada persona

Comparega a tribunal,

Lo rey ab pesant corona,

L'esclau ab lleuger dogal;


Setgles haurá que ta vida

Com d´altre Cain se cont;

Vell sagell de fratricida

Durás, rey Pere, en el front.

_____

Los que empuñaron cetro de oro gobernando grandes estados, para quedar juzgados no aguardan al último juicio.

Cuando la trompeta de los siete ángeles estremezca de espanto a la tierra, cuando rompa Dios la cadena que tiene al mundo pendiente de su trono;

Cuando los serafines se espanten, y tiemblen los más fuertes; cuando bostecen los sepulcros, soltando cada uno sus muertos;

Entonces, cuando cada persona comparecerá ante el tribunal, el rey con pesada corona, con ligera cadena el esclavo;

Siglos habrá ya que tu vida será contada cual la de otro Caín; antiguo será, ó rey Pedro, el sello de fratricida que traerás en la frente.

___

lunes, 23 de agosto de 2021

FLORS DE MALLORCA.

FLORS DE MALLORCA.

POESÍES DE AUTORS VIVENTS,

PREMIADES LES MES EN LOS JOCHS FLORALS

DE BARCELONA.

ESTAMPA DE PERE JOSEPH GELABERT.

1873.


/ Nota del editor, Ramón Guimerá Lorente:
Reemplazo la preposición á con tilde por a sin tilde. La ó por o.
Actualizo la ortografía sólo en castellano. Ejemplo, rios: ríos.
Fuente del PDF:
https://datos.bne.es/resource/bimo0000875978

/

INTRODUCCIÓ.

L'amor a la llengua pátria, poch menys que mort entre nosaltres en los començaments del present setgle, gayre no fá que se es despert en lo mes íntim de la nostra ánima; l'harpa de la terra, olvidada de los nostres pares per un altre qu'els era estranya, y que en ses mans no produia sovint mes que sons ingrats y poch escoltívols, per bona sort l'havem recobrada per sentirne melodíes molt plasents, plenes de força y energia unes voltes, y altres d'una dolçura y tendresa jamay prou lloades. Avesárenmos a veure la nostra parla tant malmenada y envilida, venguda a tanta pobresa, no servintse d'ella mes que pera les burles y les rialles, pera les vulgaritats y les sátires, que ni esment posavem tant sols en la gentilesa y galanura que li son tant naturals y tant propies: y seguint lo prejudici sens consciencia de tothom, no pensavem ni imaginat haviam que a la primera conró que li donassen, tan hermoses floretes en son clos s'havian de obrir, de tant richs colors y de tant pures esencies. Mes axó es lo que ha esdevengut venturosament. Alguns bons fills de la benvolguda Mallorca han respost ab entusiasme y ab ver y alt patriotisme al crit de sos companys d'altres terres; y unint los seus esforços als dels catalans, de qui som los fills majors, y als de Valencia, que tenim per germans, han conseguit tots fer reviure les lletres pátries, presentar al mon literari sa llengua materna jolia y engalanada, axí com cal a una princesa digna d'asseure's al costat de ses germanes del mitxjorn d'Europa, avuy reynes y emperatrius que tota la terra reverencia y escolta.

Los fills de la nostra illa han ajudat y contribuit, no poch, a la tan venturosa restauració.

Ab axó no han desmentit lo bon nom que lexaren los nostres antepasats d'altres centuries, may romasos endarrera en lo camí científich y literari seguit per Catalunya, qui se obria pas constantment entre los realmes mes avançats del mon. Y si 'Is qu' avuy conren lo sol dels antichs comtes de Barcelona veuen lograda ja la ressurrecció miraculosa, part d'axó es deu per cert als embats restauradors de Mallorca, que entre 'Is perfums de les flors dels valls y fondalades de tan delitós paradís, li han aportat veus mágiques y enciseres, perles perdudes y olvidades dins los lloguerets y les masíes que s'amagan entre les nostres fresques muntanyes, per hont en lo temps de bonesa se passejava ardida y triunfadora.

Y havia d'esser axí. Mallorca, ahont ja en lo setgle de la conquesta ressonaren les veus poderoses de RamonLull, de Romeu de Ça-Burguera, y d'en Pere Torrella (1);

qu'en lo qui 's seguí oia tant ben trovar al Infant en Jaume (2), a Fra Anselm de Turmeda (3), a n'en Maymó Peris, a n'en Berenguer de Noya y a lo Mercader mallorquí; que en lo setgle XV contava entre los molts de sos trobadors a n'en Jaume d'Aulesa, a n'en Ramon Vivot y a n'Arnau Descós; que en lo seguent sentí cantar les esparçes del Menyspreu del mon, a n'en Francesch d'Aulesa, y les rimes d'en Benet Espanyol; y que veé espirar la llengua en lo setgle XVII entre els tendres gemechs d'en Rafel Bover:

(1) Sols les obres rimades d'en Lull han estat publicades: les d'en Ça-Burguera forman juntament ab sa Biblia en rims un códice que´s troba en la Biblioteca Colombina: y les d'en Pere Torrella les havem vistes en poder del distingidíssim catalanista y bibliógrafo en Marian Aguiló.

(2) L'infant de Mallorca anomenat en Jaume IV, fill del rey desventurat que morí lluytant en la batalla de Llummajor, era molt destre y hábil en l'art de trobar, com ho assegura el P. Ginebreda en la dedicatoria que li fa de la versió catalana del llibre de Boeci dit de Consolatione.

(3) Fra Anselm de Turmeda fo natural de Mallorca, segons ho prova un bellíssim poema inédit seu, que ha trobat ab la seua jamay prou agraida diligencia lo citat Aguiló, y ho confirman alguns documents que tenim en la illa.

Mallorca, que guardada per les ones del mar ab que Deu la vá cenyir, per sa ventura sens dupte, pogué alliberarse, mes que les altres terres catalanes, del contacte estrany y de les influencies verinoses de la provincia dominant, havia de conservar naturalment richs joyells de la pedreria antiga de la gentil madona. l'essent sos fills per naturalesa tan devots de lo bell, y per amor amichs tan fervents de les coses de la patria; y veént la patria, mes encare que en lo terreny y en les institucions, en la llengua, que aporta l'historia de tots los setgles y de totes les dominacions y converteix en una sola familia los qui la matexa parlen, havian per necessitat de ajudar ab tot son poder y ab totes ses forçes a la empresa noble y santa de traurerla de l'abandó en que la havian tinguda, de purificarla de les lletjures que la deslluíen, y de axecarla y ennoblirla pera los mes trascendentals conceptes de la ciencia y les aspiracions mes altes de la poesía.

Y certament qu'els mallorquins no se son mostrats pererosos tractantse de colre y honrar a una mare que en altre temps tants de doctes veneraren, esteneren tants de reys y tants de poetes enriquiren. No bé fóren restaurats en Barcelona los antichs Jochs florals, fòu constituit lo sávi Consistori qu'havia de aportar a tant bona fi la santa creuada que es predicava, y pregonat lo primer cartell cridant a la lluyta als bons fills de la patria catalana, sentírense batre los còrs dels nostres jóvens escriptors; y fent cessar tot seguit les cantarelles, que ab parla per ells mes penosa els inspiravan los purs sentiments de la seua ánima, los recorts de son passat gloriós, y les altes esperançes de son esdevenidor, parlaren la seua llengua propia, trobantse ab ella mes forts de esperit, mes tendres de veu y de paraula, mes poderosos d'enginy, y de colors mes richs pera descriure y pintar los fets altíssims dels qui en tan bon temps l'havian parlada, inmortal l'havian feta, y le dictaren per totes les encontrades de la terra.

Els nostres trovaires que per dó especial de Deu, y tal volta per l'aves de respirar dins los perfums dels nostres florits vergers, d'oír la dolça música dels aucells dels nostres prats delitosos, dels nostres boschs ombrívols y de les nostres quexoses fontanes, per la costum de veure estesa devant sos ulls una naturalesa sempre hermosíssima, sempre riallera, insinuant, magnífica y altament inspiradora, s'han fet un cor tot ple del sentiment de la bellesa, tot d'una fibra tendre y delicada, un esperit entusiasta per tot lo noble y per tot lo gran, no podian restar sorts a la crida que s'els feya en nom d'una mare comuna, de tant temps enrera esmarrida plorosa, y als reclams de la fe, del amor y de la patria.

Y cert que no's feren esperar gayre temps. En sos còrs trobaren son ressò les mágiques paraules; y acompanyats de tot son cabal y de totes ses riqueses, y ab l'ánima vestida de sentiments tant íntims y empesa per tant delicades aspiracions, pogueren aportar y aportaren a la llengua y a la literatura maternes lo que pertanyent los era, pera que de tots fós la obra qu'es començava, y de tots la gloria del treball que s'emprenia. Y bé s'hi poden conexer en l'adreç ab que es torna adornar la revivada donçella al ferse culta y literaria, les perles que Mallorca li guardava y que de l'illa li foren restituides; axí com en l'esperit de la poesía catalana, de sí forta y vigorosa, tota la delicadesa de sentiments, tota la ternura d'espressió, totes les tintes suaus, tots los plasents colors ab qu'els nostres poetes, primorosos per instint, estétichs per intuició, dolsos y y sentimentals per naturalesa, han intentat embellirla; contribuint ab ses dots y ab son enginy a donar a la llengua la flexibilitat y galanura de les mes privilegiades, y a la musa divina de la terra la sensillesa popular en la forma y l'intensidad del sentiment en el fondo.

Mes, axí com malevetjan engalanar a la aymia de son cor, per repararla de la ruina en que la posaren l'olvit y el menyspreu dels darrers setgles; axí com diligents li aportan los grans preciosos que de son bellíssim collar se veuen encare lluir per açí y per allá, vius y encisadors a la flama sagrada de la llar dels pagesos, caents de ses rústiques converses o enfilats a ses dolçes corrandes; axí com l'escalfan ab lo alé pur de son amor, per ferne l'espressió mes alta de la bellesa y de la veritat; compláulos la gala ab que se 'Is presenta de allá les muntanyes de Catalunya, s' enamoran de l'espressió forta y varonil que hi ha presa, y los mòu la manera tota seua de dir y cantar l'indomable esperit de la terra. Y de tantes joyes enriquida, animada de tanta valentia, y feta suau ab modos tant delicats y ab tan amorosos y tendres vocables, l'han regoneguda altre volta per la guardadora mes propia de llurs pensaments, al exemple de los trobadors que la creuada seguiren, despèrts per la veu del Consistori; perque ella es la sola ab que 's pot cantar l'esperit de la nostra patria, l'amor dels nostres còrs y la fe ab que la nostra ánima s'en puja a los espays de la poesía.

Axí es com ab lo voler y ab I' esforç de tots la llengua s'es feta una per tota la terra que senyoretjaren los Jaumes y els Peres, esporgantla, d'acort, de les corrupcions que en quiscum lloch s'hi troban; axí es com tots tenen part en la noble y lloable empresa, y a tots pertany l'honra d' haverla aportada a tant bon terme. Y per cert que molt plasent ens es y fort ne gaudim, cuant en les literaries justes veém als cisnes del Llobregat y del Túria, confusos de tal manera ab los qui umplen de ses armoníes els ècos de Mallorca, sens que ningú endevinar pugue per les notes y paraules de sos cantars, lo lloch ahont naxqueren y ahont s'albergan; com possible no era conexerho en los millors temps de la literatura catalana, cuant una era també la llengua en tot lo que fou l'antich realme d'Aragó, unes eran les costums y'ls usos establerts, y una l'historia en que sos fets gloriosos s'escrivian.

La perseverancia, la ferma voluntat ab qu'els nostres poetes han treballat y ab que s'afanyan per coronar l'obra del comunal propòsit, es demostra per l'honra que n'han recullit en les justes poètiques celebrades en la ciutat comptal, (y estos son los eruditos: de comite: comte: conde: comtal; no comptal, compte, que viene de cómputo, cuenta) ahont ¡lloat sia Deu! han compartit ab los trobadors de Catalunya les joyes oferides p´el Consistori y'ls diplomes de Mestres en Gay saber, fortment desitjats dels qui senten tan alt en son cor l'amor de la patria, que per ella per sa gloria volen ferse grans, y merexents del renom que la fama escampa y dels llorers ab que corona.

Com ho han lograt los fills de Mallorca, per honra de l'illa que tant aman, crides ne fan les flors belles, que plenes del perfum esquisit de la vera poesía, y que son ornament delitós de la moderna literatura catalana, esmaltan los volúms jolius que de les composicions premiades publica tots los anys el Consistori.

Mes, com en mans de tothom no corren en l'illa exos volúms, havem cregut satisfer el públich desitx, qu'es el de tots los qui no's mostran indiferents a les coses qui'ns pertanyen, donant en lo present llibre una mostra de les obres ab que quiscun autor ha obtingut joyes de les ofertes anualment en los certámens, començant per les dels Mestres en Gay saber, per l'órdre del temps de la seua proclamació, y seguint per les dels qui han sigut premiats ab una o mes joyes, guardat lo mateix órdre; lo cual deu significar al lector que no ha de judicar del mérit dels poetes en lo volúm continguts, per lo lloch en que 'ls havem colocats, sino per les cualitats que troben y regonescan en les obres que hi havem volgut incloure. Y si ha afagit una versió castellana, pera que (peraque) fòra de les terres ahont la nostra llengua es parla, se pugue tenir una idea del esperit y carácter dels nostres poetes, ja qu'els qui aquella no conexen, no la poden tenir dels primors de forma y de rítmica que les fan dignes de tota alabança.

___

Entrades mes populars: