CAPOLLS.
Molt belles flors fan esperançar les ponçelles que es mitx badan ja en lo camp de la nostra literatura. Alguns jóvens hi ha, que seguint venturosament les petjes dels mestres y nomenats autors que els prengueren la daventera, prometan molt de fruit. Entre altres ens recordan los noms d'en Joan Ensenyat de Sóller, d'en Onofre Prohens y d'en Joan Alcover de Palma, dels qui donam tot seguit una mostra de son enginy, encare qu'están en los comensaments de la seua carrera literaria, y es pot dir en los de la seua vida. Volriam que axò los servís d'estímul per anar ab perseverancia p'el camí qu'han emprés; y fentho axís, bé poren esperar en lo esdevenidor les joyes desitjades que otorga la poesia a los seus fills fervents y predilectes, méntres la patria anirá afagint agraida y gotjosa noves fulles a la corona de la seua gloria.
____
EL MEU CONSOL.
- Pobre filla, pobre filla,
¿Qué diuen los teus clamors?
¿Perqué plorant ton cor secas,
Baix d'un cel tan trist y fosch?
- Pelegrí qu'aquí vengueres
A llogar un poch de mon,
Jo tench set y no trob' aygua;
Si 'n passás per aquest solch!
Al blanch mantell que m' cubria,
Li han robada la blancor:
Me cubresch ab un sudari,
Y 'l tench de llágrimes xop.
- Trista filla, trista filla,
¿Orfaneta ets en el mon?
Sèu, respira, no plores,
No acales axí lo teu front.
- Llogater, bon llogater,
La terra mesquina corr'
Y deman per tot l'almoyna,
Y per tot me fan el sórt.
Mon pare, lo meu bon pare
Aquí m' deixá per amor;
Mes germanetes son fuytes,
Mes germanes mortes son.
Tota sola prech a Deu
Aygues de consol me don:
Los llogaters no m' escoltan,
Ningú trob que me 'n aboch!
- Contristada garrideta,
Mon esperit te plany molt:
¡Vulga Deu que pus no plores!
Alsa 't lo vel del teu front.
- Si m' llevás el vel que aport,
Cega quedaria en tronch;
Sa claror d'un altre vida,
Veig ab ell desde aquest mon.
-
¿Còm jo puch, la minyoneta,
Darte del goig lo socors,
Si açí també jo som òrfen,
Y camin no sé per hont?
Y lo camí n'es ben áspre,
Y se'n vá depressa el jorn;
Mostrem ton alberch, nineta,
Mostrem ca teua qu'es fosch.
- Llogater, jo som molt pobre,
Y res tench, pero ho tench tot!
- Orfaneta, l'orfaneta,
Donem còbro que m'anyor.
¿Qué es aquest vel que m'escampas?
¿Per qué respir' dins clamors?
Ay, nineta de la via!
Jo desitj saber qui sou.
- Ay, criatura misteriosa,
Recorda't, si, que ets de pols;
Anima't del sant alé
Que t' doná ton Creador.
Recorda't
que quant m' has vista,
Plorava prop d'un angló;
Lo ver dolçura ne dona,
Y lo fals congria un corch.
Al caminoy de la vida
Jo li fas sempre els adobs;
Aport bálsam invisible;
Are tú ja veus qui som.
- Pelegrina, pelegrina,
Donem còbro que m'anyor;
¡Oh, lo camí còm prest passa!
- ¿Veus com ix un altre jorn?
- Qu'es de bella y suau la via,
La que he deixat era un solch;
A cada vora veig aygues,
¡Las aygues qué bellas son!
Cap amunt son rius que corren,
Sens pedretes en els fons:
¿Ahont van aqueixes aygues
Clares de riques colors?
- Las de la part dreta, llágrimes
Dels qui 's peneden ne son,
Les altres dels tribulats;
Totes s'en van al Senyor.
- ¡Ay, quína set tench, nineta!
- Lo gel de ton pit se romp:
Prest veurás los meus germans;
¿Surtirán flors d'aquest tronch!
- Ta veu, nineta, es un cel,
Y lo que dius n'es ben dols!
¡Si sabés ab qui jo parl' !
Lo desitj m'es un corcor.
- ¡Ay, llogater de la terra!
El meu bon fruit es lo creure,
Arbre sens fulles el tronch.
- ¿Sou la dolsa missatjera?
- La matexa jo ne som.
- ¡Oh, la dolsa pelegrina,
Amaguedeta del mon !
La terra ja m'es petita,
Sols desitj al qui ho es tot;
Rica filla, rica filla!
Rica senyora del mon!
Acompanya a mon coret,
No descuides los adobs;
No me deixes, rica filla,
Si me deixes ja m'anyor.
- Nigulet dels peus de Deu,
Espireta del seu front,
El foch está ben encés,
D'ell ja té la calentor.
Sempre a dins ton esperit
Ne tocará un ventet dols,
Es que ab tú ma companyia
Te
dará lo vent d'amor.
___
La barqueta ja es partida
Per arribar a l'enfront,
Fá llarch temps que ja navega
En mitg d'un mar borrascós.
Els pilots que hi ha de dins
Es gent que s'estima molt:
Angelets de maravella
La barca está ben forrada
De conort, per tot, per tot,
Les veles son d'esperança,
La mòu vent de pur amor.
La carta del navegar
Porta la Fé en lo seu front,
Ab tan bona capitana
- Guia la nau fins a Deu,
Decanta lo perillós:
¡Oh, la dolsa missatjera,
Fé cristiana, Fé d'amor ! -
ONOFRE PROHENS.
A LA MEMORIA
DE
MA GERMANA MARGARIDA.
I.
Dins una cambra clara, espayosa,
S'es aplegada
Bona partida d'homens y dones
Qu'alegres parlan.
Ab cara alegra tots enrevoltan
El bres d'un ángel
Qu'en esta terra de desventura
N'ha arribat are.
Tothom s'alegra, y ell dona a entendre
Que 'l mon l'espanta;
Tots, contemplantne l'angelet, riuen....
Sols plora l'ángel.
II.
Dins una cambra trista y mitx fosca
S'es aplegada
Bona partida d'homens y dones
Qu'ab dolor parlan.
Tots enrevoltan, cara plorosa,
El llit d'un ángel
Que d'esta terra de desventura
Ne parteix are.
Quant s'animeta cap a la gloria
Pren la volada,
Méntres que ploran homens y dones,
Llavors riu l'ángel!
JOAN
ENSENYAT.
UN ALTRE BESADETA.
La de mon cor senyora,
Nineta encisadora,
Trescava falaguera
De l'hort per la vorera,
Buidant la regadora
Demunt las flors garrides,
Qu' entre el fullatge exides
A forfollons, rumbejan
Colors tan bells que 'par que se pledejan
L'empir de l' hermosura,
Per enjoyar un dia
Lo blanch pitet de l' estimada mia,
Niu de virtud, d'amor y de ventura.
Maravellada atina
Una rosa de fulla purpurina,
De orpell altiu y olor marejadora;
Vincla son tronch, l'acosta a sa boqueta,
Ab frenesí l'olora
Y la dexa, y s'engronsa la floreta,
Puis que sa forsa y son alé s'acaba,
Cercant enllepolida y desitjosa
Per una y altre part, la boca hermosa
Que ab son alé ses fulles escalfava.
Y mentres falaguera,
La de mon cor senyora,
Nineta encisadora,
Trescava del jardí per la vorera,
Ventant la regadora,
Jo li diguí: - ¿No veus aquella rosa
Que encare de ses ánsies no reposa?
Donchs, si a la rosa ab una no li basta,
¿Vols que me basti a mí que tench la vida
A la teua junyida
D'amor ardent y casta
Ab la llassada estreta?
Donem, aymia, un altre besadeta!
JOAN
ALCOVER.
(Sirá familia de Mossen Antoni María Alcover Sureda, lo del diccionari catalá balear valencià, DCVB, que lladres
com Francesch de Borja Moll después van entregá al IEC pera que lo
manipulare?)
