Mostrando entradas con la etiqueta caritat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta caritat. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

FE, ESPERANÇA Y CARITAT. Miquel Victoriá Amer.

FE, ESPERANÇA Y CARITAT.


I.

Quant se veren Adam y Eva

Per la primara vegada,

Y sentiren dins son cor

L'amor sens fi de nostr'ánima,

Que en agrahiment a Deu torna

Tot lo bé que d'Ell devalla;

Humiliats, ab les mans juntes,

Los ulls al cel axecaren,

Y son amor muntá al cel,

Transformat en la paraula.

¡Ó primer himne d'amor!

¡Ó primera veu d'hosanna!

¡Quí'l' tornés sentí' a la terra,

Bella música de l'ánima!


FÉ, ESPERANZA Y CARIDAD.

I.

La primera vez que se vieron Adán y Eva, y sintieron en sus corazones el amor inmenso de nuestra alma, que devuelve a Dios en agradecimiento todo el bien que de Él desciende; reconocidos y en ferviente plegaria elevaron al cielo sus ojos y remontáronse hacia las nubes sus afectos transformados en la palabra.

¡Ó primer himno de amor! ¡ó voz primera de hosanna! ¡Quién volviese a oírte sobre la tierra, sublime música del espíritu!


Lo Criador totpoderós

En sentirla 's va complaure;

Y, per amor a sos fills,

Feu que del cel devallassen

Tres puríssimes donzelles

D'amor eternal formades:

Tres bessones, sols visibles

Per qui creu, espera y ayma.

Dins son cor sent l'una a Deu,

L'altre a la terra es sa imatge,

L'altre lo veu en lo cel

Y al cel vol sempre tornarse'n.

Llavors fonch quant Deu va dir

A Adam y Eva estes paraules:

- A vostre cor agrahit

Li he volgut donar les ales

De tres amors, tres virtuts,

Fe, Caritat y Esperança,

Ab que, quant vulla, a mi vinga

Pera veure'm cara a cara,

Pera habitar mon palau,

Pera menjar a ma taula.

Tot quant he creat a la terra,

Tot ho he fet pera vosaltres;

Del arbre del bé y del mal

Sols la fruyta está vedada,

Puix moririeu de mort

Lo mateix jorn que 'n menjasseu. -

Adam y Eva al paradís

Devant Deu varen romandre;


Complacióse de oírla el Criador omnipotente; y, por amor a sus hijos, hizo que bajaran del cielo tres purísimas doncellas engendradas por el amor eternal, tres hermanas visibles sólo para el que cree, espera y ama.

La una siente a Dios en lo íntimo de su corazón, la otra es su imagen sobre la tierra, la otra le ve en la gloria y volver a ella es su constante anhelo.

Entonces fue cuando Dios dijo a Adán y Eva estas palabras:- Pláceme (Me place; placéme) regalará vuestro corazón agradecido las alas de tres amores, de tres virtudes, Fé, Caridad y Esperanza, para que pueda volar a mí cuando quiera y verme cara a cara, vivir en mi palacio y bienaventurada sentarse a mi mesa. Cuanto he creado sobre la tierra es para vosotros; solo os es vedada la fruta del árbol del bien y del mal, pues moriríais de muerte en el momento mismo que la tocarais. - Adán y Eva permanecieron a la presencia de Dios en el paraíso, delicioso vergel de alegría,


Plasent verger d'alegría

Que llurs fills tot jorn demanen,
Jatsia recort no 'n quet,

Mes la Fe 'l pinta encara are.

Y vingué al mon la superbia

Aportada per lo diable

A fer guerra a les virtuts

Ab que Deu enriquí l'ánima.

Eva escoltá la serpent,

No a la Fe que l'hi parlava

Ab la veu d'humilitat,

Filla de Amor y Esperança.

Y Adam també a la superbia

Son cor, com Eva, donava,

Y la mort entrá a la terra

Com reyna a senyorejarla.

Ay, pecat de vanagloria,

¿Quí 'l' recorda sense llágrimes?

¿Quí 'l' mentará sens lo plant

Que de pare a fills devalla,

Que per tot lo mon s'esten

Y per toda edat s'escampa?

¡O mala clau de la mort!

May l''haguès forjat lo diable

Per fernos perdre la vida,

La vida que Deu ens dava!

___

por el cual a todas claman sus hijos, pues aunque no queda de él la memoria, descríbele la Fé todavía.

Y conducida por el diablo vino al mundo la soberbia a hacer guerra a las virtudes con que Dios enriqueció el alma. Eva escuchó a la serpiente que le hablaba con el acento de la humildad, hija de la esperanza y del amor. Y Adán entregó como Eva su corazón a la soberbia, y la muerte entró cual reina a señorear el mundo.

¡Ay, pecado de vanagloria! ¿Quién puede recordarte sin lágrimas? ¿Quién meditará en ti sin el llanto que de padres a hijos desciende, que se esparce por todo el mundo, y se perpetúa en todas las edades? ¡O mala llave de la muerte! Nunca pudiera Luzbel forjarte, para hacernos perder la vida que Dios en su bondad nos regalara!

____

II.


Restant Deu enfellonit

Feu justicia assenyalada

Forallançant a Adam y Eva

De sa heretat y sa casa:

Vers lo qual son cor, sos ulls

Tot plorosos se giraven

Quant la terra de la mort

Devant ells se presentava...

Y devant del paradís

Tant sols hi veyen lo ángel

Que 'l brant flamejant brandia,

Y les flames que volaven

Entorn del árbre de vida

Lo camí per' esborrarne.

¡Ay, primer himne d'amor!

¡Ay, perduda veu de hosanna,

Que en lo jorn de la creació

De la terra al cel pujava!

¡Ay, veus del cor, veus de gloria,

Bella música de l'ánima!

¿Qué 'us heu fet, y está la terra

Tota triste y desolada?

Del paradís Adam y Eva

Sols malmesa l'Esperança

S'en dugueren ab lo plor

Que llur pecat infantava;


II.

Irritado el Señor hizo señalada justicia, lanzando a Adán y Eva de su heredad y de su casa: hacia ellas volvían su corazón y sus ojos lagrimosos, cuando se presentó a su vista la tierra de la muerte....

Y a la puerta del paraíso sólo veían al ángel que blandía la espada de fuego, y las llamas que rodeaban el árbol de la vida para borrar el camino que a él conducía.

¡Ay, primer himno de amor! ¡Ay, perdida voz de hosanna que en el día de la creación te elevabas hacia el cielo! ¡ Ay, voces del corazón, voces de gloria, sublime música del alma! ¿Qué fue de vosotros que está la tierra toda tan triste y desolada?

Del paraíso solamente se llevaron Adán y Eva la maltratada Esperanza y el llanto que engendró su crimen; y alzaron hacia el Señor su vuelo la


Y la Fe y la Caritat

Escarnides, rebujades

S'en tornaren cap al cel,

Cap al cel fent la volada.

L'Esperança anar volia,

Volia aná' ab ses germanes,

Mes tan estreta le duyen

Que obrir no pogué les ales;

Y ella be veya en lo cel

Ses dues sors ben aymades,

Y pendre 'l vol no podia,

Y, pobreta, les cridava

Que volia anar ab elles,

Que vinguessen a axecarla!

Fe y Caritat respongueren

Que foren tan maltractades

En lo mon, que no hi vendrien

Sino ab Deu altre vegada,

Perque be hi fossen rebudes

Y enjamés foragitades.

Mes tant dol, tant dol ne feya

La desvalguda Esperança,

Benavyrança somiant

Y no trobant mes que llágrimes,

Que a la Fe y la Caritat

Deu va fé, aquesta encomanda:

- Tornau al mon, filles meues,

Mon fill Jesús esta nit

Naxerá dins una estable;

L'humilitat torna al mon


Fé y la Caridad despreciadas y escarnecidas. Bien quiso la Esperanza seguirlas, mas llevábanla tan oprimida, que no pudo extender sus alas. Ella veía en la gloria a sus amadas compañeras, mas no pudo alzar el vuelo y llamábalas triste, y decía que a levantarla vinieran, que con ellas irse quería!

Fé y Caridad respondieron que había sido tan cruel con ellas el mundo, que otra vez no volverían sino con el Señor, para ser bien recibidas jamás de allí lanzadas.

Mas tal era el duelo, tal el gemido de la Esperanza desvalida, soñando siempre ventura y no hallando sino lágrimas, que Dios dijo a la Fé y a la Caridad: - Volved, volved al mundo, hijas mías. Jesús, mi hijo, nacerá esta noche en un pesebre y tornará al mundo la humildad que


Que lo diable bandejava.

Tornau al mon, filles meues,

Feu reviure l'Esperança

Que allí defall tota sola,

Y aculliment si no 'us daven

Contra superbia, avaricia

Y lucsuria malanada,

Contra ira, gola, enveja,

Contra peresa bastarda,

Mon Fill al peu de la creu

Vos oferirá posada;

Y allá estaréu per quants vullen

Muntar ab les vostres ales

Al cel d'amor que he promés

A qui creu, espera y ayma. -

___

perseguía Luzbel. Volved al mundo, hijas queridas, haced revivir la Esperanza que débil y sola desfallece; y si no os diesen acogimiento contra la soberbia, la avaricia y la lujuria torpe, contra la ira, la envidia, la gula y la pereza bastarda, mi hijo os dará hospedaje al pie de la cruz; y allí moraréis perpetuamente, para ofrecer vuestras alas a cuantos anhelen remontarse al cielo de amor que he prometido a quien cree, espera y ama.

_____

viernes, 27 de agosto de 2021

Geroni Rosselló, LAS TRES VIRTUTS.

LAS TRES VIRTUTS.

I.

LA FÉ.

La víu partir...! l'hom de son pit l'axella:

Dels fals saber l'oratge se l'emporta:

Cauen totas las flors; l'ánima morta

Camina dins la fosca e's pèrt dins ella.


Sanglotant la Poesia santa y bella

Fuig aterrada, e'l còr s'en desconorta:

A las tempestas òbri Deu la porta

Ab que a los pobles descreents flagella.


Y èrm es fá el mon, y sanch es la rosada

Que rega els espinals y la matzina:

Y la Pàu mòr y alsa el penons la Guerra.


Y en tant predica el bè la pensa errada,

Cuant de la Fé tan sols la llum divina

Lo mal pot vençre, pot salvar la terra.


LAS TRES VIRTUDES.

I.

LA FÉ.

La ví! Partia rechazada por el ingrato pecho del hombre. Llevósela el impuro hálito de la falsa ciencia; y desde entonces besan las flores el suelo; difunta el alma entre tinieblas temblorosa camina, y entre ellas se pierde.

La santa y bella Poesía huye aterrada: señoreados por el dolor quedan los corazones en triste desconsuelo. Abre Dios sus puertas eternales a sus venganzas borrascosas, azote de los no creyentes pueblos.

Y en yermo conviértese el mundo: sangre es el rocío que salpica los zarzales y las venenosas plantas. Agoniza la Paz y triunfante alza la Guerra sus pendones.

Y en tanto, descaminado el pensamiento, va predicando el bien; cuando de la Fé tan solo la divina lumbre, todas las desventuras terrenales puede vencer, salvar puede el mundo entero.


II.

L'ESPERANÇA.


Ay! no es l'esper en Deu qu'al cèl ens guia,

Lo qui en lo mon ha pres nòm d'esperança:

Qui espera els bens terrenys a tota ultrança,

No dú lo sant amich per companyia.


De rosas que se moren cada dia,

L'ilusió de texirne no s'en cança;

Mes, dels espers d'eterna venturança,

¿Ont es la copa en que lo mon bevia?


Marcit l'amor de Deu ¿qui en éll espera,

Cech l'esperit qu'el mal desitx devora,

Li plau d'oír la veu qui 's mentidera.


La qui riu de la tomba en l'altre vora,

Qui mostra el bó eternal en l'alta esfera...

Oh! aquesta es morta já, y ningú la plora!


II.

LA ESPERANZA.

Ay! no es aquel esperar en Dios, celeste guía del cielo, el que en el mundo ha tomado el nombre dulcísimo de esperanza. No tiene, no, el santo amigo por compañero, quien en los bienes terrenales espera.

En verdad que no se cansa la ilusión de tejer su engañosa guirnalda con rosas de un solo día. Mas ¿dónde está la copa de las esperanzas de dicha eterna en que el mundo su ardiente sed apagaba?

Muerto ya el divino amor ¿quién cifra en él su ventura? Ciego el espíritu y devorado por el fuego de las malas pasiones, solo se deleita escuchando la fementida voz del engaño.

Aquella visión purísima que nos sonreía más allá de la tumba, mostrándonos las eternas bienaventuranzas del cielo; aquella no existe ya, y... nadie tiene lágrimas para llorarla!

III.

LA CARITAT.


La Caritat, el foch que a Deu acosta,

Lo sant amor qu'el mon va fer reviure,

Lo qui 'Is homs feu germans, l'esclau feu lliure,

Qui, per Deu, ens ajuda en l'áspre costa;


La Caritat, árbre es que ja no brosta;

L'hom ab l'amor de sí li talla el viure,

La pena ja no veu son dols sonriure,

Ni 'l jemech del dolor òu sa resposta.


Si lo bé 's fa, d'amor a Deu la flama

No hi troba l'ull; apòstols nous etjegan

La gran virtut per sa germana borda.


Cuant a l'humanitat l'angoxa clama,

Cuant li demanan l'áncora els qui 's negan,

Sens aquell foch del cor la terra es sorda.

_____


III.

LA CARIDAD.

La Caridad! ese fuego sublime que a Dios acerca el espíritu: ese amor santo que dio al mundo nueva vida, que hizo hermanos a todos los hombres, que rompió las cadenas del esclavo, y que por amor a Dios en la áspera cuesta nos conforta;

La Caridad! árbol seco es ya que no retoña.

Matóla el hombre con los hálitos de su frío egoísmo, y la congoja no tiene ya el placer de anegarse en la dulzura de sus sonrisas, ni el dolor el de oír las tiernas palabras con que respondiera a sus gemidos.

Si se hace el bien, en vano buscan los ojos en él la lumbre del divino amor: nuevos y falsos apóstoles destierran a la más grande de las virtudes, para ensalzar a la que es su hermana bastarda.

Y cuando la angustia demanda socorro, cuando piden el áncora los que se ahogan en el mar del infortunio, muerto aquel fuego en el corazón, la tierra es sorda.

_____

domingo, 1 de agosto de 2021

XV, LA CARITAT.

XV

LA CARITAT.


ODA
Premiada en la Societat catalana La Misteriosa,
en lo certámen de 2 Febrer de 1876,
DIADA DE LA VERGE CANDELERA.

Charitas nunquam excidit...
(Epíst. de S. Pau 1.a á los Corintios;

Cap. XIII, verset. 8.)


Miráu exa Matrona,
Verge y Mare, puríssima y fecunda;
Vèurela pler nos dona;
En fuig la Serp inmunda;
Lo seu rich trono sobre ´ls ángels funda.

Sos ulls miran la cara
Del Sol, que en ells resplán y en ells se mira;
Ab son mantell ampara
Pobre infant que suspira;
Sa má detén la desfermada ïra.

Oh divinal Bellesa
La que illumina ´l front de la Senyora;
Oh may vista grandesa
De l´amor benfactora,
Que son cor ple de gracies atresora.

De bon matí s´axeca
Y al Creador ses oracions envía;
De peresa may peca;
Y, en nom de Deu que´l cría,
Sab guanyar lo dolç pa de cada día.

A voltes la desgraciada
Rodejará son cor; no´s desespera;
De la divina Gracia,
Ab sa fe vertadera,
Remey, socors y pïetat espera.

Ella del sacrifici
De sa quietut y benestar se oblida;
Del mon en benefici
Exposará sa vida,
Mes sòls de Deu vol ser la benehida.

XV
LA CARIDAD.

Mirad esa Matrona, vírgen y madre, purísima y fecunda. Sólo verla nos causa placer. Huye de su lado la inmunda Serpiente; su rico trono se apoya sobre las alas de los ángeles.

Fija sus ojos en el Sol, que á su vez en ellos resplandece y en ellos se mira; bajo su manto ampara niños desamparados; su mano detiene las iras del vengativo.

¡Oh divinal Belleza, la que ilumina la frente de la Señora! ¡Oh nunca vista benevolencia del amor, que en su delicado corazon tiene morada!

Levántase muy de mañana, y eleva sus oraciones al Sér Supremo; no desatiende el trabajo; y, en nombre de Dios, que nos lo da, sabe ganar el dulce pan de cada día.

A veces la desgracia visitará su hogar; no se desespera, por eso: de la Providencia divina, con resignada fe, aguarda el remedio, el socorro y la piedad.

Ella se olvida de haber sacrificado, tal vez, su bienestar y su reposo. En beneficio del mundo expondrá su vida; mas sólo de Dios anhela el premio.


La santa pacïencia,
Li diu: “germana meua en tota cosa.”
Ab pura concïencia
Prega per el qui posa
Al mig de son camí traydora llosa.

Puja á los últims sòtils
Per axugar les llágrimes plorades
En soletat; ni bòtils,
Ni roques espadades
Aturarán ses passes ignorades.

¡Flama d´amor divina
Que crema dins son cor! May torna arrera;
Avant, avant camina;
Sos ulls en l´alta Esfera
Fixos están; l´amor mou sa carrera.

Oh Dona benehida,
Oh idëal de mística tendresa,
Oh llum, oh foch, oh vida,
Llibertat ben entesa
Per les cadenes del pecat may presa.

Jo cerch, jo cerch ton Pare,
Jo la Font de hon tu surts veure voldría;
De la Virtut ets mare,
Del mon ets l´harmonía,
L´altíssim Deu incessantment t´envía.

La santa paciencia le dice hermana mía. Con pureza de intencion, ruega por el que le pone asechanzas en su camino.

Sube á las guardillas, para enjugar lágrimas lloradas en la soledad; ni las arenas de las playas, ni los escuetos montes detendrán sus silenciosos pasos.

¡Llama de amor divino que arde en su corazon! - Nunca vuelve atrás; adelante, siempre adelante en las reformas; su pensamiento fijo en el Cielo, porque el amor la alienta.

¡Oh bendita mujer! ¡Oh Ideal de ternura mística! ¡Oh luz, oh vida, oh fuego! ¡Libertad bien entendida, nunca por el pecado aprisionada!

Yo busco, yo busco á tu Padre; yo anhelo ver la fuente de tu orígen. Eres madre de la virtud; eres la armonía del mundo; el altísimo Dios te manda incesantemente á la tierra.


Del cor en lo misteri
Tu les virtuts hi sembras, real Senyora;
Lo que es un cementeri,
Ab ta alenada fora
Verger riquíssim de l´alegra Flora.

¡Oh bé de Deu! ¡Per gracia
Déxam que conti ta gloriosa gesta!...
Tu en un recó del Assia
Trencares la feresta
Cadena que de Infern era la festa.

Tu al Fill acompanyares
Al Pal d´afronta; sos suspirs oíres;
Y, en loch de nostres pares,
Ab sa Sanch ablanires
De la Justicia divinal les ires.

Les roques del Calvari
Ab la Creu en la má partir te veren;

En mig de son desvari
Los Grechs te conegueren;
Y sos ídols de marbre se romperen.

Los esclaus t´esperavan
En les presons de Roma ab agonía;
Y, vehente, clamavan:
Llibertat. Mare mía;
Y tu los llibertavas aquell día.


En lo profundo del corazon humano siembras tú las virtudes, real Señora; á tu aliento, los más agrestes eriales serían pronto riquísimos verjeles de alegre florescencia.

¡Oh amor de Dios! Déjame por amor que cuente tus gloriosos hechos... Tú en un rincon del Asia rompiste las horribles cadenas regocijo del abismo.

Tu acompañaste al Hijo de Dios al afrentoso Madero; oíste sus suspiros, y, por nuestros padres, satisficiste con su Sangre la justicia divina.

Las rocas del Calvario viéronte partir, con la Cruz enhiesta; á pesar de sus filosóficos delirios, los griegos te conocieron; y los marmóreos ídolos cayeron hechos trizas.

Los esclavos te esperaban, agonizando en las romanas prisiones; al verte, exclamaban: libertad, madre mía; y tú los libertabas presurosa.


En l´inmensa planuria
Del Nort alçat, en inimigues platjes,
Dels Bárbaros la furia
Calmaren tos missatjes;
Y xots tornaren los guerrers selvatjes.

Pujar al Capitoli
La santa germandat del Cristianisme,
Rentar ab sagrat oli
Lo front del estoicisme,
Y esclarir les tenebres del Abisme;

Veus ací la corona
Que ton front engarlanda, y la noblesa
Que tot lo mon pregona;
Sòls tu en mig la vilesa
Predicavas del ánima l´altesa.

Setgles y setgles foren
Dençá d´aquella gesta muy perduda:
Setgles y setgles moren,
Y may quedas retuda,
Ni mortal, ni cansable, ni vençuda.

La ventada violenta
Que t´empenyé t´empeny, santa madona;
La paraula potenta
Del Crist encara sona,
Tot l´Univers ab exa Veu retrona.


En las inmensas llanuras del revuelto Septentrion, en aquellas inhospitalarias tierras tus mensajeros calmaron la furia de los bárbaros; y los guerreros salvajes trocáronse en mansos corderillos.

Subir al Capitolio la santa Fraternidad cristiana; ungir con los sagrados óleos la frente del Estoicismo; y disipar las tinieblas infernales.

Hé ahí la triple corona que orla tu frente; hé ahí los timbres de tu nobleza, por todos pregonada. Sólo tú, en medio del universal rebajamiento, predicabas la dignidad del hombre.

Siglos y siglos han pasado desde aquella inolvidable lucha; siglos y siglos mueren; y tú nunca te paras, ni te mueres, ni te cansas, ni te vencen.

El violento huracán que te impulsó, te impulsa, noble Matrona; la omnipotente palabra de Cristo resuena todavía; á esa Voz retumba el Universo.


Tu sentes encarara
L´entussiasme primer, la fe primera;
Vols axecar un ara
Per tots y una bandera;
Vols que visca lo mon en Primavera.

Corres per pla y montanya,
Passas la mar, l´arena no´t detura,
Unexes la cabanya
Ab la rëal altura,
Y preparas d´amor l´etat futura.

Vencerás l´egoísme;
L´Esquimal y l´Etiop sa rustiquesa,
Rebent lo sant Baptisme,
Perdrán y sa feresa;
Lo Llop en los anyells no ferá presa.

¡Ditxa que´l cor anyora!
¡Qué bella veig la terra, il-luminada
Per la llum venidora!
¡Oh sonrïent aubada!
¡Oh delicia d´amor may acabada!

Janer de 1876.

FÍ DEL LLIBRE TERCER.


Tú sientes aún el entusiasmo, la fe primitiva; quieres levantar un ara y una misma bandera para todos los hombres; quieres que el mundo viva en primavera.

Corres por llanos y sierras; atraviesas el mar; los arenales no te detienen; unes la cabaña con el trono, y preparas de amor la edad futura.

Vencerás al egoísmo. El Esquimal y el Etíope, al recibir las aguas del primer Sacramento, perderán su rusticidad y fiereza. El Lobo no devorará los corderos.

¡Dicha que ansía el corazon! ¡Qué hermosa es la tierra, iluminada por la Luz de lo porvenir! ¡Oh sonriente aurora! ¡Oh delicias de amor interminable!

FIN DEL LIBRO TERCERO.

Entrades mes populars: