Mostrando las entradas para la consulta maysó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta maysó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de agosto de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO

DE LA VIRGEN (VÍRGEN).

Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que trascribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Avava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d'home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e'l plaer que per ell sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L'íra n’ el desconort en qu'esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l'hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.

II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n'est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n'est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu'en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m'han trahit, e l'han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D'aquest tan gran trayment, lassa, irada'n só
Tan fort, que tota'm sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D'aquest mal qui n'es fayt ¿qui'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment !
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n'en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l'has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n'haurás tal trebal
Que tostemps n'estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l'hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pot esser mortal.


VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu'ell no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m'ha deshonrada,
Car m'han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m'ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t'es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t'ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu'em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t'ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fa gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fa ço que pot com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu'en ella pausaven, que com la vesía

D'ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d'on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e'l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e ´scarnir
Per tant malvat jueu ! ¿com se pot abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir ?
Ah coll tan pacient ! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir ?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats !
Ah jueus plens de mal e no escarniscats !
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats !
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e'l cor vol esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós ! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu'eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó ell sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'ha exalçat,
Que tot quant ha creat a ell ho ha donat
E ab ell ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors ! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat ! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu'eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat !

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en ell sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l'humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si ell fos bastax li feren manament
Que ell portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d'espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fa honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l'esguardament

Que mon fill me fasía m'era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d'aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (10) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E'l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no'm lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d'amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida ! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía ?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p'el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors !
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L'arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que ell no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor ! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pots
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós ! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d'ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l'humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d'ella no's partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L'original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D'on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d'aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!

XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pot esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu'ell e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en ell l´han soterrats.


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si's feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah ! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pot star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu'es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu'eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(10) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L'angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no'ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no's pot estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pot sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.


sábado, 2 de octubre de 2021

EL CONCILIO. EL CONSILI.

EL CONCILIO.

La noticia divulgada por la Europa de que la iglesia iba a celebrar en Viena un concilio general por el año 1311, durante el pontificado de Clemente V, inspiró al gran Lulio el poema de que nos ocupamos, entre otras obras en las que en tal ocasión manifestó un ardiente celo por la extirpación de los errores, la conversión de los infieles, la conquista de los Santos Lugares, y la dilatación del dogma católico. En París, en vísperas de emprender el viaje hacia la gran ciudad del imperio alemán para echarse a las plantas del jefe de la grey cristiana, fue donde trazó Lulio en enérgicos versos lo que aquel gran acontecimiento hacía concebir a su infatigable imaginación. La esperanza que tenía en los resultados de aquella asamblea, encendió en su corazón la llama del entusiasmo que rebosa en los versos de la obra El Concilio. El objeto que en ella se propuso era excitar a los poderosos para que emprendiesen el recobro del Santo Sepulcro, y hacerles presente las virtudes de que debía estar adornado el corazón de los que habían de tomar parte en tan trascendentales deliberaciones, y los vicios que en ellas deben alejar de sí.

la iglesia iba a celebrar en Viena un concilio general por el año 1311, durante el pontificado de Clemente V


Divídese la obra en once capítulos. El primero consiste en una introducción, en la que manifiesta el objeto de la composición, y exhorta a los que han de concurrir al concilio, a que no sean en él avaros ni perezosos, a que sean esforzados y cumplidos de amores, de suspiros y lágrimas, para que Dios les haga llevar a feliz término la santa empresa del honor divino. - "Aconsejaos, exclama, de hombres de entendimiento esclarecido no de artificiosos y astutos, porque el que va vestido de vicios y mala intención va mal apuesto; a lo cual añade: que quien está negativo en el concilio, niega al Señor, que expiró en la cruz; y concluye diciendo: - "Ayúdeos Dios en el concilio, porque mucho temo que se os engañe. Antes que habléis mirad por donde empezáis; no os fiéis de todo el mundo, porque hay muchos de intención torcida. En el concilio el astuto cordero burla al lobo y al león, y la zorra se ríe de la raposa. El sí es peor a veces que el no, y si no andáis con prevención seréis engañados y escarnecidos. Tened presente siempre que vuestro objeto es Dios, vía por la cual ascendemos al cielo; y si persistís día y noche en el concilio, no os vendrá daño, antes estaréis seguros y seréis perfectos.

El segundo capítulo va dirigido al Sumo Pontífice Clemente V, a quien arenga para que no ande remiso en la celebración del concilio, para que le honre con su presencia, y haga en él cuanto pueda por la fé de Jesu-Cristo; diciéndole, que si así no lo practica será blasfemado y aborrecido de las gentes, y que Dios le pedirá estrecha cuenta de su conducta. Aconséjale que lejos de ser orgulloso y altivo en el concilio, que es el camino por donde con fina y perseverante voluntad se llega a buen término, sea noble y use de largueza en sus concesiones. Indúcele también a que haga predicar la fé católica y probarla con razones concluyentes, para atraer los infieles al bautismo y a la salvación eterna; y concluye en estos términos: - "Si el concilio no se celebra o no tiene buen éxito, miedo he de que gran mal nos sobrevenga; mas quien ante el daño permanezca indiferente, irá a hospedarse en mala casa, para padecer eternamente males sin cuento y sin que sienta el consuelo de los que se arrepienten. Rogad a Dios, alto pontífice, que en este gran suceso seáis ayudado, que el Espíritu-Santo os ilumine, que la excelsa reina de los cielos os tenga siempre en su memoria y que el Dios del amor os preste el necesario auxilio en el gran negocio de su honra." -

Dirígese a los cardenales en el tercer capítulo, como consejeros que son del Sumo Pontífice; a los cuales recuerda el grande premio que alcanzarán de Dios, si cooperan al buen éxito del concilio; y amenázales con la cólera divina, si en él promueven obstáculos. Les ruega que escojan buenos caballeros para emprender la reconquista de los Santos Lugares, y continúa diciéndoles: - "El que no haga todo el bien que le será dable, atraerá sobre sí la venganza celeste; pues con no hacer el bien, hará mal; al paso que no hará mal procurando hacer el bien; y pues en vuestras manos reside el poder, sed amigos del bien." - "Consagrad a Dios el poder que de Dios habéis recibido, porque si no lo hacéis, vais a excitar su enojo y os sobrevendrán grandes males." - "Vuestra decidida voluntad puede conquistar y llevar a buen fin el orbe todo, con sólo dedicar a Dios el poderío que tenéis. Contribuid, pues, a los buenos resultados del concilio, que valen más que todos los tesoros imaginables, y que el descanso y las vanas comodidades del mundo.” -

Los príncipes son objeto del capítulo cuarto, y es uno de los más enérgicos e inspirados de la obra. Después de alentar a los reyes y barones para que levanten su bandera, dice: - "Caballero que bien sabe amar, no debe permanecer indeciso un solo momento en emprender la gloriosa conquista de la Siria. Ármense, pues, para la honra de Dios, con vigor y esfuerzo, reyes y emperadores. Pronto veremos quienes serán los buenos, quienes harán de la razón bandera, y armadura del amor (de) Dios; y quienes los prelados que dispuestos a la santa empresa, darán la señal, diciendo: - Prontos estamos: sús, bravos paladines!" - "Al buen caballero cúmplele cabalgar, embrazar el escudo, empuñar la espada o enristrar la lanza; cúmplele amar a Dios para dedicarse a su servicio, emprender la conquista del Santo Sepulcro y alcanzar el perdón de sus culpas. Mucho avergonzaréis, ó príncipes, al jefe de la iglesia, si mostrándoos dispuestos a acometer la santa empresa, no os ayuda ni favorece. "
- "No es cortés el caballero que no ama a Dios sobre todas las cosas; ni sabe dar buenos mandobles en su servicio quien se encenaga en el pecado. ¡Ah, caballero! corre con todo tu brío y tu voluntad a servir a tu Dios." - "El caballero que a Dios sirve no conoce el miedo, porque Dios le da esfuerzo, y el santo amor le alienta. ¡Ah, caballero! Ama la caridad y el bien de tu prójimo, si quieres merecer el nombre de valiente. No hay caballero esforzado si no se adorna de virtudes, ni lo es el que con falso amor se olvida, descansando en su lecho, de la honra de Dios.” - “El buen caballero ha de servir a la justicia, ha de perseguir la sinrazón y el mal, para que el bien pueda entronizarse." -
"Más vale el paladín aventurero para el servicio de Dios, que el malvado que desama a su Criador y no llora sus desvíos. ¡Ah caballeros! Pronto veremos cuales serán los primeros, cuales serán los más esforzados!" -

El capítulo quinto se ocupa de los prelados, a quienes encarga que no sean desidiosos ni amigos de la molicie y que den lo que reciben, en pro de la santa conquista; que empleen todo su poder y valimiento en hacer bien; y que ofrezcan a Dios cuanto tengan, puesto que en dar hacen una buena obra, avisándoles de que si así no lo practican, verán cuán tremendo les parecerá el juicio de Dios. - "Prelado, dice, considera lo honrado (que) te ves por Jesucristo, y cuán poco le amas, no procurando el recobro de su santo sepulcro; ve pues a honrarle sin mezquinidad (mezquindad) de corazón; ve a ser una de sus columnas en el concilio." - "¿Qué harás de la gran potestad que has recibido?
¿La emplearás en el servicio de Dios? Si así no lo haces, ¿qué es lo que dirás al parecer ante el tribunal de la justicia divina, cuando aquel juez recto exclame:
- Puesto que quisiste mi mal, ve a los eternos tormentos. -

"No imagines que puedas engañar a Dios, ni que puedas torcer sus justos juicios; si nada quieres hacer por él, te expones a ser blanco de la ira celeste; si no practicas el bien, no creas encontrar excusa a los ojos de tu Criador." - "Después dirígeles consejos e infúndeles el temor de Dios, y les asegura el menosprecio de los hombres si no procuran el buen éxito del concilio; y concluye diciendo: - "¿Qué vale, ó prelados, vuestro anillo, vuestro soberbio caballo, vuestro rico manto, vuestro séquito de apuestos donceles, si en vuestros hechos no hay discreción, si cuando es oportuno no hay ardimiento en vuestro espíritu, no hay nobleza en vuestro corazón?" -

Trata en el siguiente capítulo de los religiosos. Díceles que exhorten al Papa y le aconsejen, y que prediquen la cruzada; y les advierte que el que vaya contra el concilio, bajo su hábito va vestido de mal y no procede con lealtad. Añade que el religioso contemplativo hace su lecho de temor de Dios, que no se arredra por amenazas ni contrariedades, y que el que quiere servir a Dios debe sacrificar por él su existencia, predicando su santa ley, y enseñándola a los infieles; porque mucho complace a Dios el que muere para sostener la verdad; y concluye diciendo: - "Religioso, si el Papa va a la conquista de Ultra-mar, todos le seguirán, y el triunfo indudablemente coronará la empresa: si tienes, pues, ardimiento, clama, predica con valor. Tú sabes que el perro ladra para que el hombre despierte y evite el mal que amenaza; ladremos, pues, para despertar aquellos que pueden contribuir a la santa empresa. Cubrirte has con el hábito del bien y del buen ejemplo; el amor verdadero debe hacerte esforzado; y sin miedo has de elevar tu voz para predicar las excelencias del Señor." -

El capítulo séptimo está dedicado a la contrición (contriccion), la que desea hiera los corazones, para que brote de ellos el amor, los suspiros y las lágrimas en satisfacción de los pecados. Dice, entre otras cosas, que la contrición pierde su nombre, si no hay verdadero arrepentimiento, si no llora amargamente su pecado; y si no tiene éxito el concilio, será porque muchos se vestirán con paño de falsedad, puesto que la hipocresía va en torno a veces de la contrición, levantándola el traidor a menudo por enseña; siendo en el fondo maldad lo que nos parece bueno en el exterior; aunque otros de más elevado ánimo, hacen de la contrición su cota de malla y su manto; a todo lo cual añade:
- “A ti me entrego, o contrición; y con tal que inspires la devoción, que induzcas a la celebración del gran concilio, y que alejes de todos la perfidia, contigo iré a la Tierra Santa para la exaltación del bien; porque el que se arrepiente, pronto queda perdonado, en todo obra con justicia, en todo anda derecho, y es valeroso, porque tras ti
se guarece." -

El octavo capítulo se ocupa de la satisfacción, a la que llama casa donde no habita mal alguno. Y después de varios conceptos, exclama: - "Si no eres partidario del concilio, te haces enemigo de la santidad y tendrás la ira de Dios suspendida sobre tu cabeza." - "Considera todo cuanto Dios te ha dado, los bienes de que te colma, y todo cuanto le robaste, y si de ello no has razón, en mala hora naciste." - "Si en este mundo no das la debida satisfacción de tu culpa, irás a las profundidades del infierno, asediado de toda clase de males, sin que conozcas el bien. ¡Ah, caballero! Sé bueno y valiente paladín, y acude el primero a donde Dios te llama." -

La devoción es el objeto del capítulo noveno, que empieza con estas palabras:
- "Devoción, ¿á dónde estás? ¿No nos es dado saber si irás al concilio, si le quieres, o si dirás al Padre Santo y a los cardenales que señora eres de su albergue?” -
Dícele que sea amiga de la bondad, del entendimiento y de la voluntad, a lo cual añade:
- "Las consideraciones, los suspiros y las lágrimas te piden un amor ardiente. ¡Ojalá que vayas a la gran conquista, que prelados y barones te abriguen en su pecho para cobrar en ti aliento y ardor, y que seas puerto de consolación? Ahora se verá lo que valen tus lágrimas; y si nada consiguen ¿quién te creerá de hoy en adelante? ¿Quién creerá ya con las palabras y el llanto de Raimundo?" - "Ahora es tiempo de que con el papa Clemente des comienzo a la alta empresa, y que todo el mundo reciba de ello contento; de lo contrario ¿quién creerá después en tu loro, en tu palabra y en tus elocuentes razonamientos? - ¿De qué sirve que ciña el yelmo una cabeza sin devoción?"
- "Llorando me iré al concilio a exhortar a los grandes señores. Ven conmigo y ayúdame; y levantaremos hasta el cielo nuestra voz, hasta que hayamos conseguido nuestro intento." -

La oración da materia al capítulo décimo, a la cual dice personificándola: -"Ven en nuestra compañía y predicarás al Dios de bondad, para que nos ayude a honrarle y a dar término al concilio, disponiendo la santa conquista de Ultramar. Ruega al Todopoderoso que dé esfuerzo y voluntad al Papa, a los cardenales, a los prelados, a los barones y a todas las órdenes religiosas para acometer grandes empresas." - Y entre otros conceptos, añade:
- "Oración, si mientras tus labios murmuran la plegaria, forjas el mal en el fondo de tu corazón o imaginas el modo de practicarlo, mucho yerras y nada vales." - "Oración, óigote cantar y veo que operas milagros, mas poco basta para extraviarte, hasta el punto de que parezca que tienes más grande amor a las riquezas, al ocio y a los placeres de los sentidos, que al Dios a quien te diriges. Si no tienes firmeza en tu voluntad, no vayas al concilio, puesto que en él perdería el Señor sus derechos; mas si te sientes inspirada por el amor, Dios te ayudará, el concilio llegará a su término y de él emanarán grandes bienes. Mas todo cuanto a Raimundo es dable hacer para ordenarlo, es levantar su bandera y exhortar con el ejemplo de un amor grande a todos los que habiendo recibido del Todopoderoso el mundanal poder, puedan contribuir a su feliz éxito.” -

Por último constituye el capítulo undécimo una plegaria o himno, dirigido al Ser Supremo, para que dé a los padres del concilio, por consejeros a la justicia y a la prudencia, a la fortaleza por ayuda y por tesoro a la templanza; para que en el la fé tenga amigos, la esperanza infunda aliento, y la caridad encienda los corazones en santa llama; y por último para que aleje de su recinto la avaricia, la gula, la soberbia, la pereza, la envidia y la ira.

Abundan en esta poesía, que puede colocarse entre las escogidas del poeta, los rasgos valientes y los elevados conceptos. Como está dedicada al asunto que fue el móvil constante de todas las acciones, peregrinaciones y trabajos de Lulio, está llena de inspiración y entusiasmo; a todo lo cual se unen una dicción esmerada y una versicación (versificación) que nada deja que desear.


EL CONSILI.


Del Consili qui feu mestre RAMON LULL

malorquí.


I.


Un consili vuyl començar

En mon coratge, e xantar,

Per ço que faça enamorar

Tots cells qui ho poden far

Per Deu servir,

E lo sepulcre conquerir:

Molt ho desir.

En consili tan gran siats,

E tan bellament ordenats,

Que Deus ne sia molt honrats

E mant hom ne sia salvats,

E tot lo mon

En lònch, ample e pregon (1)

Haja ahon,


En consili no façats fòr
Per argent, castell ne per òr;
Temets ho cóm seny si que mòr;
Car si havets bò e gran còr,
¡Ah! ¿qué dirán
Juseu, sarrahí, crestian,
Tártres e man?
En consili no siats duptós,

Avár, ni trist, ne pererós;

Tant fòrts siats complits d' amors,

De suspirs, lágremes e plors,

Per bòn amar

Que Deus vos faça acabar

Lo seu honrar.


En consili hajats consell

Ab hom ardit e no volpell,

A consellar per bòn capdell (2),

E si ‘u havets serets molt bell;

Car hom vestit

De vicis e mal sperit,

Es mal garnit.


En consili qui 'us diu de no,

De no diu al Senyor del trò,

Qui per amor en la creu fó:

Si éll lo lexa abandó

Al diable,

Infern será son stable

Turmentable.


En consili Deus vos ajut;

Temme no siats desçebut, (me tem; me temo)

Car mant home ha leu volgut

Alcú bé far qui es recregut

Al començar;

Prech Deus qu' eus vulla amparar

Ab bò amar.




En consili ans que parlets,

Guardats en quals començarets;

En tots homens non vos fiets,

Car mant home no está drets.

¡Ah, bòn amich!

Savi 's qui per altre 's castich

E tem destrich.


En consili lo péch moltó (cordero avispado)

Engana 'l lop e lo leó,

E la volp engana al rapó (3) (vulpes : zorra; rapó : raposo, raposa; rabosa : zorra, zorro)

E mant hoc es pijor que no. (este hoc: sí OCcitano)

Si no ‘us guardats,

Per mant hom serets enganats

E meynspreats. (menyspreats : menospreciados)


En consili guardats la fí

De Deu, qui está lo camí

De paradis, veray fí;

E si hi anats vespre e matí (4),

Segur irets, (iréis)

Barat ne tòrt, mal no tembrets (6); (temeréis)

Perfayt serets (6).



II.

DEL PAPA.

SENYOR en Papa quint Clement,

Qui estats Senyor de tanta gent!

Fayts qu' el consili sia breument;

Si tròp hi fayts delongament

Parrá barat,

E Deus vos en haurá desgrat (7);

Serets jutjat.


Senyor en Papa! ¿qué farets?

¿Vostre consili honrar lets?

Si no 'y fayts tot quant porets,

Per tot lo món blasmat serets,

E mal volgut;

Mostrarets siats recresut,

E es perdut.


Senyor en Papa! ¿qué fará

Lo gran poder qui ‘n vos está?

Si no 'l fayts far tot quant porá (8),

A Jhesu-Christ s' en clamará

Fortment de vos;

E car no vòl sia occiós,

E es raysós.

Senor en Papa! tal vos riu,
Que volria no fossets viu;
Guardats que no siats altiu
Al consili, qui está riu
E bòn camí,
Perque hom vá a bona fí
Ab voler fí.
Senyor en Papa! per lo món

En lònch, ample e pregon,

Vostre poder hi es en tòrn;

Perque sant Pere n' ha sejòrn (9),

Hajats l' on vos,

No siats avar, pererós,

Mas larch e pròs.


Senyor en Papa! fayts preycar

La sancta fé e mostrar clar,

Perque vengon a batejar

Tuyt l' infesel, e per salvar; (infieles)

E eu say raysons,

Contra que no vál lurs sermons;

Dats hi perdons.


Senyor en Papa! eu m' escús

Al bòn rey, salvayre Jhesus (10);

Qu' eu vos ne pregat sajus

Qu' el consili pujets en sús;

Al jutjament

Diray que al Papa Clement

Ho fuy dient.


Si el consili no es ni val,

Pahor ay qu' en ischa gran mal; (salga; cuando significa surta : sortir)

E qui dirá: - "Res no m' en cal” -

Crey que iray en mal hostal

Tots mals sofrir,

Pena e dan sens penedir,

E sens exir.




Senyor en Papa! Deus pregats

Que en est pas siats aydats,

P' el Sanct Sperit spirats,

Per nostra dona remenbrats;

E 'l Deu d' amor

Ajút a la cuyta major,

Per sa honor.


III.

DELS CARDENALS.


CARDENAL, es bò cardenil

De gran porta bòna, humil,

Per la qual entra hom gentil,

Que ço que fá tot va a fil.

¡Ah, gran nom ha!

Cardenal, lo poder que ha

¡Ah! qu' en fará?


Cardenal, es lo conseller

Del Papa, e ha lo poder

Que ha 'l Papa en son mester;

E ço que ensemps poden fer,

¿A qual punir

Si élls no volen Deu servir?

¡Ah! ¿quí 'l pòt dir?


Si 'ls cardenals han bòn consell

Qu' el consili sia bò e bell,

Cascú ab gran gaug s' aparell;

Car Deus será totstemps ab éll

Sus en lo cèl,

Cherubin, Seraphin, Michael,

E Gabriel.

Cardenal que vòl destorbar

Qu' el consili no 's puscha far,

Lo consili s' irá clamar

A Deu, qui ‘l venjará ben car.

¡Lás! ¿qu' es fará,

Car no li ‘n valrá puig ne plá

Ne tot quant ha?


Senyors cardenals! ordenats

Que cavaller sia triats

Religiosos, e si los dats

Ço del temple, e les potestats

D' altres maysós (casas, órdenes religiosas; maison, maisons)

De las altres religiós,

Cavallers bos.


Tal cavaller vaja estar

Per totstemps may en Ultra-mar;

La décima li fayts donar

Per lo Sepulcre cobrar;

Lo gran poder

Qui haurá ¿quí lo pòt saber?

Vullats ho fer.


Cell qui no fá 'l bé que porá,

Sapia que Deus s' en venjará;

Car en no far bé, mal fará,

E en far bé nuyl mal fará.

E, dónchs, senyors,

Puis qu' el poder está en vos, (pues ya que el poder está en vosotros)

Estiats bos.




Senyors cardenals! dats a Deu

Lo vostre poder qui es seu;

Si no ho fayts seralí greu;

Porie ‘us en venir mal leu.

¡Ah! bé 'us guardats

Que son poder no li tollats;

Car es venjats (11).


Senyors cardenals! ab voler

Podets tot lo món conquerer,

Ab que donets vostre poder

A Deu, e podets ho leu fer,

Pus que 'us vullats:

Si no ho fayts será car comprats.

¡Ah! bé 'us guardats.


Senyors cardenals! lo consili

Fayts per venir a bona fí,

Que val mays que argent ne cosí,

Ne sejorn, vespre ne matí.

¡Ah, Deus amat!

Ha son orde cardenalat (12);

Qu' en sia honrat.


IV.
DELS PRINCEPS.


SENYORS princeps, duchs e marques!

Sapiats gran maravella es

Si 'l consili no 's fá ades,

E lo millor que parria mes;

Tan bò que no fó,

Cascú meta son ganfanó,

Per gran perdó.


Cavaller qui bé sàb amar

En conquerir tot Ultra-mar,

En nuyla res no deu duptar;

Pensar pòt que Deus vòl aydar

A sa honor.

Vagen, dónchs, rey, emperador

Ab gran vigor.


Rey, emperayre e baró!

Cras veyrem si serán bò,

Ne de raysó fán ganfanó,

E del amor de Deu gonilló;

E quals prelats

Diguen: - Nos som aparellats;

Senyors, anats! -


Al cavaller tayn cavalcar,

Escut e sella, e brochar (silla de montar; la otra silla es cadira; cadiera aragonés)

Espasa e llança, e còlps dar; (espada y lanza, y golpes dar; llança, con ll)

E taynli atresí amar,

Per conquerir

Lo Sepulcre, per Deu servir;

Peccats delir.

Senyors prínceps! si prometets

Al Papa que trestuyt irets

E que 'y farets tot quant porets,

En gran vergonya metrets,

Si no 'us vòl dar

Per lo Sepulcre acobrar.

Vets l' on pregar.


Cavaller no tinch per cortes,

Si Deus no ama mes que res;

No sàb fer còlps a manes (13)

D' amor, si gran peccador es;

¡Ah, cavaller!

En Deu servir fay ton poder

E volenter.


Cavaller qui es servidor

De Deu, no ha de res pahor,

Car conforte 's en son Senyor,

E en força de bòn amor.

¡Ah, cavaller!

Si tú vòls esser bòn guerrer

Ama bé fer.


Nuyl cavaller está ardit,

Si de virtuts no es complit,

E falsa amor sia 'n son llit (14) (vemos lit y llit; pero no escribe Llull)

E que lo honor de Deu l' oblit

¡Ah, gran baró!

Mit tota ta entenció

Que sias bò.




Cavaller es per dret servir

E que lo mal faça fugir,

Perque lo bé puscha venir,

E que lo dó per obeir

Al Deu d' amar,

Ab que vaja en Ultra-mar

Bé exalçar.


May val cavaller pasejats,

Per tal que Deus sia honrats,

Que malvat viu e desamats

Per Deu, e no plòr sos peccats.

¡Ah, cavallers!
Cras veyrem quals son primers

E bòns guerrers.


V.
DELS PRELATS.


REMEMBRAR vuyl a los prelats,

Qui per Deu estan tan bastats,

Que no sian tróp sejornats,

E que donen ço que 'ls es donats,

A conquistar

Tota la terra d' Ultra-mar,

Pus qu' es pòt far.


Prelat! tant quant ha de poder

En far bé, lo bé li quer

Que dó a Deu de son haver;

E lo donar es son bé fer

En son bòn lòch;

Sino delay no 'ls parra jòch.

¡Ah! fòrt los tòch!

Prelat! guarda quant est honrat

Per Jhesu-Christ, molt deshonrat;

Car per tú está pauch amat,

E p' el Sepulcre no cobrat,

¡Ah! vay l' honrar
Per lo consili emparar,

Sens còr avár.


Senyors prelats! ¿e qué farets

De lo gran poder que havets?

¿A Deu honrar dar lo volrets?

Si no ho fayts, ¡ah! ¿qué direts

Al jutjament,

Quant Deus dirá: - “Mon malvolent!

Vay a turment!" -


Prelat! no pòts Deus enganar,

Ne en res no lo pòts forçar;

E si del seu no li vòls dar,

De tú 's porá fortment venjar;

Si no est bò,

No haurás escusació;

Dir t' ha de no.


Senyors prelats! bé 'n son certá (13

Que si lo consili no 's fá,

Vos hi metrets la vostra má;

Aquella má on fugirá

A greu dolor

Perpetual, per qui 'l Senyor

Ha deshonor.




Senyors prelats! tal mal me sent (16)

Car vey alcú ensenyament,

Que el consili no sia nient (17);

E si ho es ha defalliment (18)

Pena e mal,

De qui serets perpetual

Malvat hostal.


Senyors prelats! bé 'us es vengut

Si fayts consili e rebut;

Si no 'l fayts mal vos es cresut,

Lo consili no fós sabut,

Ne nomenats;

Per mant home serets blasmats

E meynspreats.

Senyors prelats! no es leó

Qui no faça tembre el moltó:

E diets hòc, puis diu de no (19) (hòc : sí en OCcitano, lenga d´Òc, oc, och)

De ço en qui ha gran raysó,

Pauch es temut;

Bò li fora que estés mut,

No recreut.


Senyors prelats! no val anell

Ne gran cavall, ne bél mantell,

Ne gran flocha de mant donçell (20) (flota, muchedumbre)

Si en sos fayts no ha capdell,

Discreció,

E que sia ardit e prò

Quant es raysó.




VI.

DELS RELIGIOSOS.

RELIGIÓS! fayts monastir,

Per tal que 'y puscats Deu servir;

Si en Ultra-mar l' anats bastir,

P' el consili podets venir (21),

E preycar,

E per lo Papa a pregar,

E consellar.


Religiós bò se sotsmet

A servir Deu quant éll vá dret;

E si contra el consili es met,

Sots son habit está nelet,

Habit de mal;

Sots lo qual habit no val

Ni es leyal.


Religiós contemplatiu

Temor de Deu está son niu;

No tem menaças ne nuyl briu,

Ne no vòl esser sejorniu:

Vay preycar

Que anem tuyt en Ultra-mar

Per Deus honrar!


Religiós! entinme bé; (entiéndeme)

Si contra Deu fay nuyla re,

Molt pus gran pena te cové;

Car fenys te que faças mays bé

Que altre, e par

Que mays que altre 't deus guardar

En lo mal far.

Religiós! si vòls servir

Molt Deu, vay per s‘ amor morir,

E de la sancta fé ver dir

Als infaels, per convertir; (infieles; se encuentran variaciones de esta palabra)

Car gran plaer

Ha Deu d' hom qui vòl sostener

Mòrt per dir ver.


Religiós! oració

Fay a Deu molt gran, qu‘ él nos dó

Consili verdader e bò, (verdadero; vertader; de veritas: veritat, vertat, verdad)

E qu' el Papa dó gran perdó

Ab gran tresòr;

Car l' un e l' altre han lo fòr,

E mal hi mòr.


Religiós bò es presich

Que faça a l' hom que se castich (22)

E que dó a cell qui te rich;

E pus que t' es mes en oblit,

Vay preycar

Lo Papa, que vuyla passar

En Ultra-mar.


Religiós! si 'l papa vá

En Ultra-mar, tot hom irá,

Tota la terra conquerrá. (conquistará; conquerirà)

Religiós! si en tú ha

Gran ardiment,

Crida, preyca valentment

E mantinent.




Religiós! tú saps qu' el chá, (cà; can, perro)

Tant ladre, qu' hom s' en despertá, (lladre; ladra)

E fuyg lo mal e lo bé fá.

¿Quál de nosaltres ladrará,

Per despertar

Aquells qui poden gran bé far

En Ultra-mar?


Religiós! lo teu habit

Deu esser de molts béns complit.

E de bons eximplis guarnit,

Per ver amor esser ardit;

E sens pahor

Deu esser gran preycador

Per lo Senyor.


VII.

DE CONTRICCIÓ.


CONTRICCIÓ, a mon albir (23)

Tròp vos delicats en dormir (24),

¿Per qué no anats còr ferir

Del qual façats amor exir,

E gran amar,

Dolor, sospirs e molt plorar,

Per satisfar?


Contricció, cell qui no 'us vòl

Sens fina amor está tot sòl;

E si lo còr contrit no ‘s dòl,

De tot en tot serets en sòl;

Ja gras capó (28) (capón gordo, con mucha grasa; gras, como el foie gras)

No 'us valrá a dampnació,

Préchs ni perdó.

Contricció, lo nòm perdrets,

Si dels peccats dòl no havets;

E que 'ls peccats tant no plorets,

Com sabets que gran scarn fets;

Si no 'ls mundats,

Plena estarets de barats

E falsetats.

Contricció, hipocrita

Vos vá en torn, e si no 's fá

Lo consili, vostra lana

De falsetat mant hom vestrá,

Per destruir

Lo consili, fá jaquir

Deus a servir.


Contricció, vostre panó

Alcuna vets es tració;

Car ço que defòra eus per bò,

De dins es mal e falió

E gran peccat;

Perque havets lo nòm mudat

Per gran barat.


Contricció, cota e mantell

Fán de vos mant hom gran e bell,

E si vos sots de bòn capdell,

Deus vòl que hajats mant donçell

E mant cavall,

A destruir mal en vall

D' on mal tresall.




Contricció, no 'us vuyl mentir;

No ‘m play ab vos en lur dormir,

¿D' on fayts devocio exir

Si ‘l consili fayts er jaquir (26)?

E car plorats

Per ço que façats grans barats,

Mal vos n‘ es dats.


Contricció, a vos me dó

Ab que amets devoció,

E far consili gran e bò,

Fòra de tota tració

E mal pensar;

Ab vos iray en Ultra-mar,

Bé exalçar.


Contricció, qui bé es penet,

Tantost es exit de nelet;

E en tot ço qui es ha dret,

E per tot vá cap dret (27)

E es ardit,

Pus que está de mal exit,

Per vos guarnit.


Contricció, lo dejunar

Que fayts, el sospir e plorar,

Oració e lo cantar,

Tot se coneix al satisfar

De qual part vé;

Car luny está lo mal al bé,

Ço leu hom ve (28).




VIII.

DE SATISFACCIÓ.


SATISFACCIÓ es hostal

En qui no está negun mal,

Ne tem menaçes ne destral,

Car satisfer es son cabal;

Perque Deus há

Qui li ajuda ça e llá,

Segur está.


Satisfarás a ton voler

Del mal que has fayt, ab bé fer;

Satisfarás a ton saber,

A ton membrar e a ton poder,

Que 'ls dóns a Deu,

Per ço que trestot sia seu

Ab tot son feu.


Satisfarás a ton sentir

A imaginar e consir

En ayço que no deus tenir,

Ab còr contrit e ab sospir

De lo mal far,

E gran sia lo desirar

En Deus honrar.

Satisfé consili a Deu
En tot ço que ‘y sia seu;
Si no ho fas mal ten vendrá leu
En tot quant has, e será ‘t greu.
¡Oh, consili!
No ‘t valdrá tresòr ne cosí
A mala fí.

Si lo consili bò no ‘t sáb,
De sanctetat te farás gàb (29);
Nuyl bé menjarás en ton màb,
Ira de Deu será en ton càp.
¡Ah, robador!
No faças a Deu deshonor,
Lo teu Senyor.

Consira quant t‘ ha Deus donat,
E com te fá estar bastat,
E quant es ço que ‘l has emblat;
Si no ho sàbs, mala fuist nat.
Hages consell
Ab virtuts, no ‘t dóns del coltell,
Hages capdell.

Si no satisfás en aquest món,
En infern irás tan pregon,
Que de tot mal haurás ahon,
E nuyl bé no ‘t será en torn.
¡Ah, cavaller!
Sias bò e valent guerrer
E vay primer.

Si satisfás a ton parent
De ayço en que no has nient,
No satisfás, mas fentement (30)
Sabrás ho al traspassament,
Quant Deus dirá:
- “Qui no satisfá ço que ha,
Dampnat será.” -



Si satisfás a ta honor

Mays que a Deu, car es millor;

Si a éll satisfás amor,

Ell te dará lo dó major

De salvament,

Hon estarás eternalment

Alegrament.


Qui satisfá sí ha raysó,

No está pech, ne es moltó;

Si al consili diu de no,

No estará veray ne bò,

E tot lo mal

Que li vendrá, será hostal

De mal cabal.

IX.

DE DEVOCIÓ.


DEVOCIÓ! ¿e hon estats?

¿Poriem saber si vendriats

A est consili, si 'l amats?

E que al Papa tòst digats

E al cardenal

Que dona sots de lur hostal

Perfayt cabal (31)?


Devoció de volentat,

Siats cosina de bontat,

D' enteniment e de bòn grat,

E que no 'y sia nuyl barat

Ne dir de no

Al consili, com sia bò

De gran perdó.

Devoció, lo consirar

E li sospir e li plorar

Requeren a vos gran amar.

Prelats, barons a escalfar

Cascú vos pòrt

En Ultramar, e siats pòrt

De bòn conòrt.


Devoció, tot quant havets,

Sia amor, lausor e prets;

E si no fayts quant far porets,

Fals e debades planyerets (32):

Vostre plorar,

E 'ls sospirs fayts per enganar

Contra bé far.


Devoció, are 's parrá

Si lo vostre plorar valrá;

E si no vál, ¡ah! ¿quí creyrá

Vos e RAMON per paraulá

E per plorar?

Anats los altres enganar

E baratar.


Devoció, ara es temps

Que per vos sia tal comèns,

E per lo Papa quint Clemens,

Tot lo món ne sia jausens;

E si fallits,

¿Qui 'us creyrá per plòrs ne per crits

Vostres bélls dits?




¡Ah! ¿e qué vál gran caparó

En càp sens devoció?

¿Ne qué val menjar gras capó

Emblat a son bòn companyó,

Per Deus honrat,

Qui ab hom s' es aparentat

Per amistat?


Devoció, iray plorar

E al consili preycar

Als senyors qui lo poden far;

E si vos hi volets anar

E m' ajudats,

Cridarem trò sia altrejats

Bé ordenats.


Devoció sens ardiment,

Discreció, bò estament,

E sens manera d' ardiment,

No valrá 'l consili nient.

¿Qué nos farem?

De bòns fayts nos aparellem,

Quant hi irem.


Qui bé ama, no ha pahor,

Ne res no 's té a deshonor;

Pus que de Deus es servidor,

Al nostro hostal lexem pahor (33);

E ardiment

Sia nostre pà e piment, (sea nuestro pan y pimienta)

E bòn talent.


X.
DE ORACIÓ.

ORACIÓ! venits ab nos.
E que siam bòns companyós;
Vos preyrets Deus qui es bòs
Que ajút a fayre s‘ honors
Per sí honrar,
E lo consili acabar
Per Ultra-mar.

Oració, a Deu pregats
Que al Papa dó volentats,
Com es lo poder que ‘ls ha dats
Als cardenals e als prelats,
E los barons
E a totas religions,
Per far fayts bòns.

Oració, qui prega Deu
Que li perdó los peccats leu
El dó e no vòl esser seu,

Lo consili li es molt greu;
Vá per camí
A hostal greu de mala fí
Vespre e matí.

Oració, en mant hom sots,

Qui Deus prega per ço desots,

Plora, suspira al sanglots,

E de Deu no 'l cal una crots (34),

Perque fallits;

Car ets en homens mal nudrits (35)

De bòn fayts dits.

Oració, si com pregats

Ço que en boca vos formats,

En vostre còr mal pensats,

Com lo façats greument errats,

Res no valets;

Car no fayts lo bé que parlets,

E mal volets.


Oració, Deus diu de no

A quí 'l prega ab tració,

Ab sacrifici qui es bò

Mala lo met en son mentó.

Anats dormir;

Mantes vets m' havets fayt fallir,

Deus escarnir.


Oracio, al hom pech

Diu hom cauech bauech (36):

- E com vos estats fals alberch!

Bè 'us fá qui 'us diu qui' s famech. -

Oració,

Lo mal puja è lo bé no;

Deus vos perdó (37).


Los apostols preycaven,

Deus los dava que volien,

Los infaels convertien,

E per amar élls morien,

E per honrar;

Tròp vos havets venuda car
Per oblidar.


Oració, veig vos xantar,

Molt e petits miracles far;

Ab petit vos veig destorbar;

Par que no hajats gran amar,

Mays en cosí,

En sejornar, e en bòn ví (38),

E en aur fí.


Oració, ja no anets

Al consili si no volets;

Car Deus hi perdrá sos drets.

E si vos molt amar volets,

Deus vos valrá;

Per vos lo consili es fará,

E' l bé 'n vendrá (39).


RAMON, tot ço que pòt far

Per bòn consili ordenar,

Ab la senyera e preycar,

Aquells qui 'l poden ordenar

Per gran amor,

E qui han la força mayor

Per lo Senyor.


XI.


Senyor Deus: pluja,
Perque el mal fuja,
Car peccat puja!
------

Senyor, tal pluja donats,
Que en amor, Papa, prelats,
El Sepulcre sia cobrats,
E lo gran nòm vostre honrats.
Senyor Deus! pluja,
Perque el mal fuja,
Car peccat puja!

Quant el consili es justats (40),
Ver Deus, justicia donats
Per conseller a los prelats;
Car no ‘y será nuyl barats.
Al consili ver Deus ajudats (41).
Senyor Deus! pluja,
Perque el mal fuja,
Car peccat puja!

Prudencia sia conseller,
Que consella fayt vertader;
A lo consili es mester;
Sens ella no valrá diner.
Senyor Deus! pluja,
Perque el mal fuja,
Car peccat puja!


Fortitudo de gran confòrt

De lo consili sia pòrt;

Si no ho es já me ‘n desconòrt,

Car lo bé hi perdrá son sòrt (42).

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Si lo consili ha son fòr,

Temprança gran será el tresòr,

Car tot será vestit d' òr,

E de virtuts, e de bòn còr.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Si la fé grans amichs no há

A lo consili ¿qué fará?

Lo consili es clamará

A Deu, car la fé no ‘y valrá.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Qui 'l consili volrá honrar,

Esperança vuyla menar;

Car ab ella es porá acabar (43),

Fals hom no ‘y porá contrastar.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!



Caritat venits aydar

Al consili, per lo bé far,

E ‘l Papa enamorar

E cardenals aconsellar.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Avaricia es camí

Per qui hom vá a mala fí;

Si ella es al consili

Ell no valrá un peytani (44).

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Glotonía es destral

Ab còlp mortal;

Si al consili ha hostal,

Lo consili en res no vál.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Si al consili vá ergull

Ab nuyl hom, ne en éll l' acull,

Tot hi será de mal escull;

No ‘y cal anar RAMON LULL.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Accidia e neglijar

De far bé e destorbar,

Si al consili pót entrar,

No ‘y cal nuyl hom bò anar.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Enveja es desijament

De fembra, castell e argent;

Si lo consili es son parent,

Tot será vestit de nient.

Senyor Deus! pluja,

Perque el mal fuja,

Car peccat puja!


Ira es trista passió;

D' ella no vé consell bò:

Si al consili ha maysó,

Lo consili no será bò.

Senyor Deus! pluja,

Que RAMON s' huja,

Car lo mal puja!


VARIANTES.

(1) En lònch e ample e ‘n pregon

(2) Aconsellar per bòn capdell,

(3) E la vòlp engana al capó (*)

(4) E si anats vespre, matí,

(5) Barat ne tòrt, mal no pendrets;

(6) Per fayt secrets.

(7) E Deus vos haurá desgrat;

(8) Si no li fayts far quant porá,

(9) Perque sant Pere ne sejorn,

(10) Ab bòn Rey, salvayre Jhesus;

(11) Car envenjats.

(12) A son orde cardenalat;

(13) No sáb fer còlps amanés

(14) E falsa amor si en son llit

(15) Senyors prelats! Bé 'n son cèrt ¡ah!

(16) Senyors prelats! tan mal me sent,

(17) Que el consili no si ment;

(18) E si 'u es ha defalliment

(19) Qui no 'n faça tembre un moltó;

E qui diu hoc e puis diu no
(hoc : sí en OCcitano, lenga d‘Óc, oc, òc, och; en 146x todavía se encuentra en textos de los deputats del General de Cathalunya residents en Barchinona. Y pretenden decir que el catalán es una lengua diferente al occitano, con todas sus variantes o dialectos: provenzal, provençal, lemosin, lemosín, de Limoges, lengadoc, languedoc, vivaroaupenc, gascón : aranés, etc).

(20) Ne gran flota de mant donçell,

(21) Al consili podets venir,

(22) Que fas a l' hom que se castich,

(23) Contricció, es a mon albir

(24) Tròp vos delitats en dormir,

(25) J‘ agras capó

(26) Si ‘l consili fayts en jaquir?

(27) E per tot vá cap aret

(28) Coleu hom ve.

(29) De seendat te farás gàb;

(30) No satisfás, mas fen tament

(31) Per fayt cabal.

(32) Fals adebadas planyerets: (debades; en vano)

(33) Al nostre hostal lexem pahor;

(34) E de Deu no 'l cal una nots, (**)

(*) En el texto dice rapó en vez del vocablo capó (capón) de la variante. La palabra rapó no la hemos visto usada por ningún autor lemosín; ni sabemos, si es que no sea equivocación de copista, su equivalencia castellana, aunque hayamos usado en el extracto que va al frente de la composición de la palabra raposa, para no dejar intraducido el pasaje. (la canción ai vist lo lop, lo “rainard”, la lebre; rabosa : zorra, zorro)

(**) En otro códice se lee: E de Deu no 'l cal una tiots, (crots : crotz : creu : cruz)

(35) Car ets en homens mal noyrits
(36) Diu hom cavech bavech:
(37) Deus vos ho perdó.
(38) E en sejornar, e en bon ví,
(39) E 'l ben venrá
(40) Quant al consili er justats,

(41) Al consili ver Deus aydats.
(42) Car lo bé hi perdrá son fòrt.
(43) Car ab ella es porá cobrar,
(44) Ell no valrá un peytavi.

Entrades mes populars: