Mostrando las entradas para la consulta esperança ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esperança ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

FE, ESPERANÇA Y CARITAT. Miquel Victoriá Amer.

FE, ESPERANÇA Y CARITAT.


I.

Quant se veren Adam y Eva

Per la primara vegada,

Y sentiren dins son cor

L'amor sens fi de nostr'ánima,

Que en agrahiment a Deu torna

Tot lo bé que d'Ell devalla;

Humiliats, ab les mans juntes,

Los ulls al cel axecaren,

Y son amor muntá al cel,

Transformat en la paraula.

¡Ó primer himne d'amor!

¡Ó primera veu d'hosanna!

¡Quí'l' tornés sentí' a la terra,

Bella música de l'ánima!


FÉ, ESPERANZA Y CARIDAD.

I.

La primera vez que se vieron Adán y Eva, y sintieron en sus corazones el amor inmenso de nuestra alma, que devuelve a Dios en agradecimiento todo el bien que de Él desciende; reconocidos y en ferviente plegaria elevaron al cielo sus ojos y remontáronse hacia las nubes sus afectos transformados en la palabra.

¡Ó primer himno de amor! ¡ó voz primera de hosanna! ¡Quién volviese a oírte sobre la tierra, sublime música del espíritu!


Lo Criador totpoderós

En sentirla 's va complaure;

Y, per amor a sos fills,

Feu que del cel devallassen

Tres puríssimes donzelles

D'amor eternal formades:

Tres bessones, sols visibles

Per qui creu, espera y ayma.

Dins son cor sent l'una a Deu,

L'altre a la terra es sa imatge,

L'altre lo veu en lo cel

Y al cel vol sempre tornarse'n.

Llavors fonch quant Deu va dir

A Adam y Eva estes paraules:

- A vostre cor agrahit

Li he volgut donar les ales

De tres amors, tres virtuts,

Fe, Caritat y Esperança,

Ab que, quant vulla, a mi vinga

Pera veure'm cara a cara,

Pera habitar mon palau,

Pera menjar a ma taula.

Tot quant he creat a la terra,

Tot ho he fet pera vosaltres;

Del arbre del bé y del mal

Sols la fruyta está vedada,

Puix moririeu de mort

Lo mateix jorn que 'n menjasseu. -

Adam y Eva al paradís

Devant Deu varen romandre;


Complacióse de oírla el Criador omnipotente; y, por amor a sus hijos, hizo que bajaran del cielo tres purísimas doncellas engendradas por el amor eternal, tres hermanas visibles sólo para el que cree, espera y ama.

La una siente a Dios en lo íntimo de su corazón, la otra es su imagen sobre la tierra, la otra le ve en la gloria y volver a ella es su constante anhelo.

Entonces fue cuando Dios dijo a Adán y Eva estas palabras:- Pláceme (Me place; placéme) regalará vuestro corazón agradecido las alas de tres amores, de tres virtudes, Fé, Caridad y Esperanza, para que pueda volar a mí cuando quiera y verme cara a cara, vivir en mi palacio y bienaventurada sentarse a mi mesa. Cuanto he creado sobre la tierra es para vosotros; solo os es vedada la fruta del árbol del bien y del mal, pues moriríais de muerte en el momento mismo que la tocarais. - Adán y Eva permanecieron a la presencia de Dios en el paraíso, delicioso vergel de alegría,


Plasent verger d'alegría

Que llurs fills tot jorn demanen,
Jatsia recort no 'n quet,

Mes la Fe 'l pinta encara are.

Y vingué al mon la superbia

Aportada per lo diable

A fer guerra a les virtuts

Ab que Deu enriquí l'ánima.

Eva escoltá la serpent,

No a la Fe que l'hi parlava

Ab la veu d'humilitat,

Filla de Amor y Esperança.

Y Adam també a la superbia

Son cor, com Eva, donava,

Y la mort entrá a la terra

Com reyna a senyorejarla.

Ay, pecat de vanagloria,

¿Quí 'l' recorda sense llágrimes?

¿Quí 'l' mentará sens lo plant

Que de pare a fills devalla,

Que per tot lo mon s'esten

Y per toda edat s'escampa?

¡O mala clau de la mort!

May l''haguès forjat lo diable

Per fernos perdre la vida,

La vida que Deu ens dava!

___

por el cual a todas claman sus hijos, pues aunque no queda de él la memoria, descríbele la Fé todavía.

Y conducida por el diablo vino al mundo la soberbia a hacer guerra a las virtudes con que Dios enriqueció el alma. Eva escuchó a la serpiente que le hablaba con el acento de la humildad, hija de la esperanza y del amor. Y Adán entregó como Eva su corazón a la soberbia, y la muerte entró cual reina a señorear el mundo.

¡Ay, pecado de vanagloria! ¿Quién puede recordarte sin lágrimas? ¿Quién meditará en ti sin el llanto que de padres a hijos desciende, que se esparce por todo el mundo, y se perpetúa en todas las edades? ¡O mala llave de la muerte! Nunca pudiera Luzbel forjarte, para hacernos perder la vida que Dios en su bondad nos regalara!

____

II.


Restant Deu enfellonit

Feu justicia assenyalada

Forallançant a Adam y Eva

De sa heretat y sa casa:

Vers lo qual son cor, sos ulls

Tot plorosos se giraven

Quant la terra de la mort

Devant ells se presentava...

Y devant del paradís

Tant sols hi veyen lo ángel

Que 'l brant flamejant brandia,

Y les flames que volaven

Entorn del árbre de vida

Lo camí per' esborrarne.

¡Ay, primer himne d'amor!

¡Ay, perduda veu de hosanna,

Que en lo jorn de la creació

De la terra al cel pujava!

¡Ay, veus del cor, veus de gloria,

Bella música de l'ánima!

¿Qué 'us heu fet, y está la terra

Tota triste y desolada?

Del paradís Adam y Eva

Sols malmesa l'Esperança

S'en dugueren ab lo plor

Que llur pecat infantava;


II.

Irritado el Señor hizo señalada justicia, lanzando a Adán y Eva de su heredad y de su casa: hacia ellas volvían su corazón y sus ojos lagrimosos, cuando se presentó a su vista la tierra de la muerte....

Y a la puerta del paraíso sólo veían al ángel que blandía la espada de fuego, y las llamas que rodeaban el árbol de la vida para borrar el camino que a él conducía.

¡Ay, primer himno de amor! ¡Ay, perdida voz de hosanna que en el día de la creación te elevabas hacia el cielo! ¡ Ay, voces del corazón, voces de gloria, sublime música del alma! ¿Qué fue de vosotros que está la tierra toda tan triste y desolada?

Del paraíso solamente se llevaron Adán y Eva la maltratada Esperanza y el llanto que engendró su crimen; y alzaron hacia el Señor su vuelo la


Y la Fe y la Caritat

Escarnides, rebujades

S'en tornaren cap al cel,

Cap al cel fent la volada.

L'Esperança anar volia,

Volia aná' ab ses germanes,

Mes tan estreta le duyen

Que obrir no pogué les ales;

Y ella be veya en lo cel

Ses dues sors ben aymades,

Y pendre 'l vol no podia,

Y, pobreta, les cridava

Que volia anar ab elles,

Que vinguessen a axecarla!

Fe y Caritat respongueren

Que foren tan maltractades

En lo mon, que no hi vendrien

Sino ab Deu altre vegada,

Perque be hi fossen rebudes

Y enjamés foragitades.

Mes tant dol, tant dol ne feya

La desvalguda Esperança,

Benavyrança somiant

Y no trobant mes que llágrimes,

Que a la Fe y la Caritat

Deu va fé, aquesta encomanda:

- Tornau al mon, filles meues,

Mon fill Jesús esta nit

Naxerá dins una estable;

L'humilitat torna al mon


Fé y la Caridad despreciadas y escarnecidas. Bien quiso la Esperanza seguirlas, mas llevábanla tan oprimida, que no pudo extender sus alas. Ella veía en la gloria a sus amadas compañeras, mas no pudo alzar el vuelo y llamábalas triste, y decía que a levantarla vinieran, que con ellas irse quería!

Fé y Caridad respondieron que había sido tan cruel con ellas el mundo, que otra vez no volverían sino con el Señor, para ser bien recibidas jamás de allí lanzadas.

Mas tal era el duelo, tal el gemido de la Esperanza desvalida, soñando siempre ventura y no hallando sino lágrimas, que Dios dijo a la Fé y a la Caridad: - Volved, volved al mundo, hijas mías. Jesús, mi hijo, nacerá esta noche en un pesebre y tornará al mundo la humildad que


Que lo diable bandejava.

Tornau al mon, filles meues,

Feu reviure l'Esperança

Que allí defall tota sola,

Y aculliment si no 'us daven

Contra superbia, avaricia

Y lucsuria malanada,

Contra ira, gola, enveja,

Contra peresa bastarda,

Mon Fill al peu de la creu

Vos oferirá posada;

Y allá estaréu per quants vullen

Muntar ab les vostres ales

Al cel d'amor que he promés

A qui creu, espera y ayma. -

___

perseguía Luzbel. Volved al mundo, hijas queridas, haced revivir la Esperanza que débil y sola desfallece; y si no os diesen acogimiento contra la soberbia, la avaricia y la lujuria torpe, contra la ira, la envidia, la gula y la pereza bastarda, mi hijo os dará hospedaje al pie de la cruz; y allí moraréis perpetuamente, para ofrecer vuestras alas a cuantos anhelen remontarse al cielo de amor que he prometido a quien cree, espera y ama.

_____

sábado, 25 de septiembre de 2021

Cent noms Deu, LXXX-LXXXIX, 80-89

LXXX.

¡O PERSEVERANT!


Deus es Perseverant per la fí d' amor,

En la qual fá perseverar bò amador

Ab leyaltat, paciencia e temor.

Persevera amor en amar,

En bonea bonificar,

En granea magnificar.

Cell qui en virtuts volrá perseverar,

Vulla sovén entendre e membrar

Lo mal e 'l bé que Deus a hom pot dar.

Hom persevera en bé far,

Com lo sab molt magnificar,

Ab ço d' hon pòt lo mal privar.

Perseverança es camí

De començament, mitjá e fí,

Perque am a altre e a sí.

Molt fá meyllor perseverar

En membrar Deus e éll amar,

Que en sí mateix a honrar.

Perseverança de bontat

En la qual hom ha molt estat,

No fá a vendre per peccat (19).

Aquell la perseverança en mal,

Qui ama mays lo bé sensual

Que no fá lo bé qu' es espiritual.

Hom persevera en leyaltat,

Paciencia e humilitat,

En Deus e en la sua caritat.

Qui perseverança vòl haver,

En bé far haja plaer,

E com veurá altre be captener.


LXXXI.

¡O EXIMPLIFICAT!


Deus ha dat eximpli de sa unitat

En triar un ens individuat,

Axí com un setgle, un hom, un vegetat.

Ha Deus creada en las substancias pluralitat,

Per donar eximpli de la sua trinitat,

En forma, materia e conjuncionat.

Es substancia una e en tres, segons que havem dit,

A eximpli de un Deus Pare, Fill e Sanct Esperit,

E tots tres son un Deus simple no departit.

Ha Deus donat a home eximpli de gran amistat,

En quant es volgut esser ab home un personat,

Unit de natura humana e de deitat.

Deus ha dat eximpli a home qui per la sua amor

Vulla sofferir treball, pus éll per home lo sofferí major,

Mays d' aytal eximpli no han cura li peccador.

Christ ha donat eximpli de gran humilitat,

De paciencia e de leyaltat

E complí per obra ço que hac preycat.

Deus done eximpli de bontat ab bonificar,

E done eximpli de granea ab magnificar,

E no ' ns dona eximpli de malea ab malificar.
Aquell dona eximpli com Deus no sia honrat,

En quant es avar, ergullós e mal ensenyat,

E ama mays sa honor que de Deus amistat.

Per mal eximpli se multiplica e s' estén peccat,

E per bon eximpli se multiplica merce e caritat,

Perque son mals aquells qui mal eximpli han donat.

Lo dan qui per mal eximpli se pot seguir,

No es negun hom qui'l puscha restituir,

Perque mal eximpli es molt gran fallir.


LXXXII.

¡O MOVENT!


Deus es movedor de tota re,

Ab virtut, bontat, poder e bé,

Perque de Deus tort ne peccat no vé.

Mou Deus bonea en bonificar,

De bonificant, bonificat e amar,

E mou amat, amable, per bé far.

Deus mou en home aquella libertat

Que ha en fer bé com ha caritat,

Mays no la mou en home qui fá mal e peccat.

En ço que Deus volch esser home e per home morir,

Mou home just a pena e treball sofferir

Per la sua amor e qu' el puscha servir.

Justicia mou l' home just ab jutjar,

E bonea mou home bò ab bonificar,

E amor mou los homens a enamorar.

Mays val moviment en bon pensament,

Ab bon membrar e ab bon amament,

Que no fá lo moviment del firmament.

Hom qui se absté en son natural moviment,

Lo qual ha tocant, gustant, parlant e veent,

Mou si mateix ab bon cogitament.

Aquell mou a Deus a pietat e a dó

Qui en son cor ha gran contricció,

E prega a Deus que li perdó.

Hom ha per lo cors un moviment corporal,

E ha per l' ánima un moviment espiritual,

E han altre per Deus qui mays que abdós val.

Aquell qui no leixa a Deus moure sa volentat,

Qui la vol moure, per ço qu' en sia amat,

Fá contra Deus injuria e peccat.

LXXXIII.

¡O COMPRENENT!


Deus pren home caritatiu ab amar,

E pren home just e peccador ab jutjar,

E pren home peccador ab merce e perdonar.

Deus pren de home bò tot ço que li vòl donar,

Mas de home qui li vulla donar ab peccar

No vòl neguna res aceptar.

Car Deus no pren de home nulla res sens amor,

Sens libertat, veritat e valor,

No vòl pendre los dóns que li donan li peccador.

Aquell qui vòl Deus pendre en son amar,

Ab justicia, caritat e esperar,

Fá a Deus pendre tot ço que li vòl donar.

Hom pòt de Deus pendre aytant com ne vòl amar,

Per ço car Deus ab bona amor nos pòt defensar,

Prengamne donchs en nostre amar, entendre e membrar.

Mays val de Deus pendre un bon membrament,

Que no fá pendre tot bon sentiment,

Ne tota la honor que pòt esser fayta per la gent.

Aquell es franch qui está pres per amor,

Per veritat, justicia e temor;

El contrari se seguex en home peccador.

Estar pres en carçre de mal e peccat,

Es presó mala e sens nulla libertat;

D' aytal presó nos guard Deus per la sua pietat.

Estar pres per pauca occasió,

E haver esperança de merce e perdó,

No es presó qui dó gran passió.

Estar en carçre, en lo qual enten l' enteniment

Que jamays no haurá bé, ans haurá tot deffalliment,

Es carçre de molt gran ira e espaventament.


LXXXIV.
¡O DIGNE!

Deus es Digne de molt gran honor,

E per ço fan mal li peccador

Qui en nulla re li fan honor.

A Deus fá gran deshonrament,

Qui ama mays aur o parent,

Que Deus Digne de compliment.

Deus es Digne que sia mays amat

Que tot quant pòt esser creat;

Qui mays no 'l ama fá gran folletat.

Tant es Deus Digne que sia amat,

Que creada nos ha libertat

Per honrar sa gran dignitat.

Quant consir que Deus es Digne de gran honor,

E ‘m membre que gran es la deshonor

Que li fem, molt hay gran pahor.

Com Deus haja tan gran dignitat (20)

En esser servit e honrat,

Qui ‘l desama fá gran peccat.

Qui Deus no honra e no 'l fá honrar

En sí e en altre, no 's pòt escusar

De vilanía e de peccar.

Deus es Digne de perdonar,

De donar e de jutjar,

Pus que es Digne de crear.

Mays val en Deus una dignitat,

Que no fá en quant ha creat:

¿Per qué 'l tenim donchs deshonrat?

A la dignitat de Deus fá deshonor

Qui no l' ama mays per sa amor,

Que per ço que ha d' ella pahor.


LXXXV.

¡ O ESPERAT!


¡O Deus, qui est esperança de justs e de peccadors!

Tú vull esperar ab gran temor e amors,

Contricció, satisfacció e plors.
Qui espera Deus ab bontat,

Veritat e humilitat,

Aconsegueix felicitat.

Aytant deu hom esperar de justicia jutjament,

Com de misericordia perdonament,

Perque de justicia deu esser hom tement.

Qui de Deus no espera perdó,

No ha esperança en son dó,

Qui es major que la sua fallió.

Cell qui fá mal e cuyda bé far,

Ignorança lo fá esperar

En justicia sens perdonar.

Tot hom qui vulla bé far,

Deu de nostre Senyor esperar

Son judici e son perdonar.

De molt hom me maravell molt fòrt

Com se desespera de Deus a la mòrt,

Car Deus no fá a perdó negun tòrt.

Aquell qui fá mal e ha confiament

Que de Deus haja perdonament,

No presa Deus e son jutjament (21).

Com Deus sia per hom ligat,

Venut, batut, mort e penjat,

¿Donchs qui deu esser desesperat?

A hom pertany penediment e esperar,

E a Deus amament e perdonar,

Per qu' ens devem molt alegrar.


LXXXVI.

¡O MAJOR!


Deus es Major que tot quant es

En bontat e en tota res,

Car en infinit es estes.

Es Deus Major que tot lo mon

En lonch, ample e pregon,

Car no ha quantitat ne on.

Deus es Major en perdonar,

Que home no es peccar,

Car éll perdona ab son amar.

L' amar de Deus está Major

Que la culpa del peccador;

Donchs qui 's penet no ha pahor.

Tant ama Deus major creatura en bontat,

Que pausada le ' ns ha en majoritat

En ço que home ha deificat.

Deus no ha en sí essencial majoritat,

Mays que ha home majorificat,

Ab quant lo convenç ab sa deitat.

No participaran major ne menor,

Si no fos unit un ens major

De creatura e de creador.

Ja no pogra esser major bontat

Sens bonificant, bonificar, bonificat,

E aço mateix de tota altra dignitat.

Si bonea no fós ens substancial,

Fóre Major en ens accidental,

E menor en ço que mays val.

Aquell será majorificat

Qui haurá major volentat

Que Deus sia entes e amat.


LXXXVII.

¡O AMICH!


¡Deus, qui ets Amich molt leyal!

est tot lo nostre cabal

En tot ço que amor val.

Deus es Amich en lo començament,

En lo mitjá e en l' affinament,

Car éll ama ab tot compliment.

Es Deus Amich car vòl amar,

E vòl donar e perdonar,

E vòl en còr de home estar.

Deus es Amich qui es molt fòrt,

Car en nulla rè no pòt fer tòrt

A hom qui 'l prech en la mòrt.

Es Deus Amich ab veritat,

Paciencia e pietat,

E ab tot quant es de bontat.

Es Deus Amich axi cortes

Que a null hom no s' es deffes

Qui ab virtut li haja quest res.

Deus es Amich tan abundonat,

Que tot sí mateix ha donat

A cell per qui es molt amat.

Aquell es bò e gran Amich

En qui en res hom no 's fadich,

E qui vòl pendre done castich.

Amich d' altre en sa prosperitat,

No es axí amich provat,

Com cell qui acorra en necessitat.

Amistat d' amich e d' amat

Val mays que tot l' aur monedat,

Com se aman ab gran caritat.



LXXXVIII.

¡O DESITJAT!


Deus es desig de bona amor,

Desig honrat e de valor,

Desig que no pòt esser major.

Hom desitja Deus car es bò,

E car compleix en hom rahó,

La qual guarda de fallió.

Desitjar ço quí es molt car,

Multiplica en hom amar,

E fá home molt alegrar.

Desig qui sia ab languiment

Aporta tristor e torment,

E de còrs consumament.

Mays val per Deus haver desir

Si tot lo còrs n' es en languir,

Que tots temps viure sens morir.

Aquell es útil desitjament

Qui aporta gran languiment,

Per ço que Deus haja honrament

Null hom no deu molt desitjar

pus que se 'n puscha hujar,

Car compliment no pòt donar.

De virtut no 's pòt hom hujar,

Perque la fá bon desitjar,

E en amar multiplicar.

Cell qui de vici ha desig,

Perverteix desig en fastig

De desir no sab se eleig.

Cell qui ha desig en mal far

Mays que en Deus servir e honrar,

No sab que val desirar.


LXXXIX.

¡O COSTANT!


¡O Deus qui est tan ferm en amar

Que en nulla rè que vulles far

Hom no 't poria desviar!

Tú estás ferm en granea de bontat,

Ab bonificant, bonificar, bonificat,

E aço mateix de la sua gran veritat.

Per ço car Deus ama en justicia jutjar

Ferma jutjar tan fòrt en son amar,

Qu'en fora mercé no 'l poria forçar.

Deus es tan ferm en perdonar,

Que d' éll res no 's pòt desviar,

Si donchs no ho fá desesperar.

Aquell qui ama Deus e tem,

Está en virtut tant ferm,

Que de negun bé no está sem.

Qui sab fermar la sua volentat

Ab paciencia e caritat,

No ha pahor de negun hom nat.

Aquell ferma bé son voler

Qui 'l pausa en bon esper,

E qui a Deus fá son plaer.

Mays val en poder fermetat

Ab leyaltat e veritat,

Que emperi ne regnat.

Hom está ferm per bona fí,

Pus fòrt que per aur ne cusí,

Per qui hom falle ser e matí (22).

Qui está ferm contra malvestat,

Es ab totas virtuts ligat,

E no ment ne ha cor irat.

Entrades mes populars: